¿Quién es Vlady? -y por qué es importante saberlo- (Claudio Albertani, 2008)

Reelaboración de una plática ofrecida a los estudiantes de la carrera de Arte y patrimonio cultural en el plantel Tezonco de la Universidad Autónoma de la Ciudad de México (UACM) el 27 de junio de 2008. La idea del título me surgió de un folleto de J. Hoberman, “¿Quién es Victor Serge …Y por qué tenemos que preguntar?” cuya publicación Vlady auspició en los años 80.

Continuar leyendo «¿Quién es Vlady? -y por qué es importante saberlo- (Claudio Albertani, 2008)»

Homenaje a Claude Bourdet (Wilebaldo Solano)

Claude Bourdet, fallecido hace unos días en París, era una de las figuras más representativas de la resistencia a la impostura de Pétain y la ocupación de Francia por los nazis. Su biografía de militante y de combatiente es impresionante. Con su amigo Henry Frenay fue uno de los primeros animadores de la lucha armada y del movimiento Combat. Y, naturalmente, ello le llevó a mantener relaciones estrechas con los antifranquistas españoles, que se incorporaron muy pronto a los maquis.

Continuar leyendo «Homenaje a Claude Bourdet (Wilebaldo Solano)»

Recuerdo de Vlady (1920-2005) El pintor de la revolución social (Claudio Albertani)

Texto leído por el autor en el homenaje a Vlady que tuvo lugar el 21 de agosto en la biblioteca Lerdo de Tejada.
 

Nada parece más carente de importancia que este deseo de hacer algo por el arte, ese esfuerzo por saber más de arte y acerca del arte. De lo único que estamos necesitados es de ser sensibles a la presencia del arte, de poder reconocerlo en cada momento, en cada estado, en cada fase, en cada aspecto de la vida; y más todavía de saber que la vida por sí misma es el gran arte, y que el arte supremo es el de vivirla.

(Henry Miller)
Continuar leyendo «Recuerdo de Vlady (1920-2005) El pintor de la revolución social (Claudio Albertani)»

Complanta en la mort de Antònia Adroher

Llegit en l’Homenatge Popular del dia 28 de setembre de 2007
Sé que aquesta complanta monòdica que estic començant no agradaria del tot als vells militants del POUM. Ells no eren amics de les floritures estilístiques, ni de la lírica aplicada a l’exercici de la memòria. Ells sabien que la política, fins i tot la més generosa, no és una qüestió de bons sentiments. 

No s’estaven de punyetes, els agradava anar al gra, perquè tenien moltes coses a fer i tot un món per començar-lo a construir de nou. El temps corria a la contra i l’enemic, un enemic potent, nombrós i temible, els encalçava sense treva.

Però a mi, Antònia, m’has de deixar anar per les branques, m’has de permetre que m’enfili a l’olivera del teu carrer, per poder contemplar els dies clars de la teva vida i l’eterna frescor del teu somriure insubornable.

Més enllà d’un passat d’imatges en blanc i negre, m’has de deixar imaginar-te en color, m’has de deixar que m’enfili per les paraules, Antònia. Què seria de nosaltres si no existissin les paraules?

Sense paraules, per no existir, no existirien les idees, i les idees, Antònia, ens sobreviuran a tots. Tots nosaltres som fills de les idees, d’un grapat d’idees, que se’ns escolarien entre els dits, com la sorra de la platja, si no fos pel poder d’atracció dels mots.

Probablement el primer concepte que vas aprendre i el primer que ens vas ensenyar a nosaltres fou el que es sintetitza i es condensa en la paraula “fraternitat”. La teva idea d’aquest concepte no era només una intuïció brodada en una bandera, un projecte imprès en una tesi o una consigna buida.

La paraula “fraternitat” la portaves penjada de les entranyes, perquè ja se sap que la gent d’esquerres, a falta d’ànima immortal, pengen d’allà on poden els seus sentiments. La paraula “fraternitat” és un sentiment genuí de la gent d’esquerres, que tu expressaves amb els ulls i amb el gest, amb les paraules i amb els silencis. La fraternitat, per tu i pels teus, no era un concepte imputable en la columna dels drets sinó en la de les obligacions morals.

Tu sabies el que ara molts ignoren: que la fraternitat és el que ens distingeix dels animals. Ells, pobrets, només coneixen fins allà on arriba l’amor. Tu sabies que calia anar molt més enllà de l’amor.

Més enllà de l’amor hi ha la fraternitat i més enllà de la fraternitat s’estén una terra anomenada “justícia”. Hi ha gent, encara ara, que no sap ben bé el que és la justícia ni com s’ha de distribuïr. Tu, Antònia, ho tenies clar, per tu la justícia era un sinònim de la paraula “igualtat” i s’impartia a l’escola. Tu tenies fe en una justícia que s’imparteix bàsicament a través de la pedagogia.

Vas fer de mestra, però a més vas crear escoles, vas enderrocar murs i vas obrir finestres. Estaves orgullosa de les teves finestres, per on s’escolava la llum imparable del coneixement.

Hi ha països generosos on es venera eternament els pares de la pàtria, nosaltres hauríem de fer el mateix amb els mestres de la República. Ells van ser els pares de la nostra pàtria, ells van acatar les lleis i van saber impartir justícia, l’única justícia que ens pot fer sentir lliures.

Sense paraules, per no existir, no existirien ni els records, però, per sort, les paraules existeixen i les paraules persisteixen, i tu, Antònia, tu i els teus, sereu sempre presents en la nostra història quotidiana, perquè el teu nom i el teu record seran sempre sinònims de la paraula “fraternitat” i de la paraula “justícia” i del mot que encara ara ens uneix a tots, perquè la llibertat és una idea i les idees no moren mai.

Deixeu-me, amigues i amics, per acabar aquesta complanta, alçar la veu avui aquí, sota la placa d’aquest carrer que porta el teu nom, Antònia, alçar la veu amb un crit que s’ha de fer sentir des de Sant Narcís fins a Vista Alegre, de Banyuls fins a París i d’Ultramort a Barcelona, un crit que resumeix la teva lluita i les nostres vides.

Amigues i amics, conciutadans i conciutadanes, companyes i companys, en nom de l’Antònia: visca la llibertat!

Continuar leyendo «Complanta en la mort de Antònia Adroher»

Els escriptors estrangers i la guerra civil a Catalunya (Miquel Berga, 2006)

L’anomenada guerra civil de 1936–1939 va ser l’ intent de la societat espanyola de dirimir amb les armes els diversos conflictes ideològics del moment. L’esclat bèl·lic fou conseqüència directa de la insurrecció d’uns quants generals contra la legalitat republicana, però la resistència del poble espanyol davant aquella agressió militarista fou percebuda, en la imaginació de molts escriptors d’ arreu del món, com un senyal esperançador sobre les possibilitats d’ aturar l’ amenaça feixista que presidia l’ escena política europea dels anys trenta. La resistència de les organitzacions obreres contra l’ envestida reaccionària obria, al mateix temps, les expectatives i energies revolucionàries que tenien com a referent -encara immaculat- el fulgurant experiment soviètic de 1917. L’ exaltació de les primeres setmanes va deslliurar els instints més assassins i els ideals més generosos. De fora estant, els actes més obscurs van ser engolits per la necessitat de comunió amb el fervor revolucionari d’ «un poble en armes», resistint heroicament l’ agressió d’ uns militars colpistes.
Continuar leyendo «Els escriptors estrangers i la guerra civil a Catalunya (Miquel Berga, 2006)»

Orwell en España (Miquel Berga, 2003)

Prólogo al libro recopilatorio Orwell en España («Homenaje a Cataluña» y otros escritos sobre la guerra civil española), Barcelona, Tusquets editores, 2003. Reproducido con permiso del autor para la Fundación Andreu Nin.
“Orwell en España” es un libro que aparece oportunamente en el año del centenario Orwell. Su oportunidad, sin embargo, va mucho más allá de la simple conmemoración de una efemérides literaria. Este volumen es importante en varios sentidos. En primer lugar porque pone a disposición del lector en lengua castellana el conjunto de escritos orwellianos directamente relacionados con nuestra guerra civil seleccionados por Peter Davison entre los veinte volúmenes de su impecable edición de la obra completa de George Orwell. Estamos pues, ante una edición fiable y del mayor rigor académico, una condición acaso indispensable para aproximamos a la obra de uno de los autores más controvertidos del siglo xx. En segundo lugar; “Orwell en España” supone la aparición de una obra central en el canon orwelliano, “Homenaje a Cataluña”, publicada ahora por primera vez en España sin las supresiones y cambios impuestos por la censura franquista (inoperante, por supuesto, con el antiestalinismo de Orwell pero muy efectiva con su antifranquismo) (1). Que para conseguirlo hayan tenido que pasar 65 años desde la primera edición inglesa de “Homage to Catalonia” y 28 años de la muerte del general Franco provoca cierto rubor con relación al mundo editorial peninsular: y no se acaban aquí las buenas noticias. Esta edición presenta el texto de “Homenaje a Cataluña” fijado por Peter Davison en 1986, a partir de las indicaciones que Orwell dejó para una posible segunda edición inglesa e incorporando las recomendaciones del autor a su traductora al francés, Yvonne Davet, cuya versión publicó finalmente Gallimard en 1955 (ver pág. 390). La revisión más significativa tiene que ver con la voluntad de Orwell de colocar los capítulos V y XI de la primera edición como apéndices al final de la narración. Son éstos los dos capítulos dedicados más directamente a dilucidar el embrollo político y las controversias entre las distintas facciones que acabaron en el enfrentamiento librado por las calles de Barcelona durante los primeros días de mayo de 1937. Una segunda Semana Trágica barcelonesa que acabó por convertirse en una guerra civil dentro de la guerra civil y que tuvo funestas consecuencias para la unidad de acción en las filas republicanas. La recolocación de estos capítulos fuera del hilo narrativo de “Homenaje a Cataluña” demuestra hasta qué punto Orwell sentía la preocupación de evitar que la denuncia política traicionase sus instintos literarios. El futuro autor de “Animal Farm” [Rebelión en la granja] y “Mil novecientos ochenta y cuatro” era muy consciente de que para conseguir audiencia, para ser un testimonio escuchado, la escritura política es especialmente eficaz cuando consigue adaptarse a las estrategias narrativas de lo literario. En otras palabras, a menudo el efecto de realidad y veracidad de la experiencia sólo se consigue activando los mecanismos narrativos propios de la ficción. Fusionar arte y política fue, para muchos en los años treinta, un proyecto estético primordial. Pocos lo consiguieron.

Continuar leyendo «Orwell en España (Miquel Berga, 2003)»