Categoría: Perfiles revolucionarios

Estem recuperant memòria històrica, ja hi era hora òbviament. Sovint, però, els personatges, o les fites històriques, es centren en allò que es reconeix a nivell d’estat, en detriment de la memòria més pròpia, d’aquella gent o aquells successos més propers. Aquest el cas de Jordi Arquer, un revolucionari al seu moment, nascut a Barcelona al 1907, personatge que dins de l’àmbit dels territoris de la nostra llengua, visqué una vida política intensa, amb continguts ideològics molts significatius d’aquella època en la qual semblava que era possible fer la revolució.

Arquer fou un producte del entusiasme que va generar la revolució russa i també de les seus contradiccions, com es podem comprovar experimentar a l’Estat Espanyol durant la II República i la guerra civil. Arquer participà en la creació del Bloc Obrer i Camperol, amb implantació important a Catalunya, i en menor mesura al País Valencià. Posteriorment, impulsà la fusió amb l’ Esquerra Comunista, donant cos al Partit Obrer d’ Unificació Marxista(POUM), doncs, juntament amb Andreu Nin, Maurin …. van estar els dirigents més sonats eixe partit. Ja en plena experiència republicana, al 1934 amb l’esclat de la Revolució d’Astúries, i els fets d’Octubre a Barcelona, Arquer anà de la presó. Amb la victòria del Front Popular, al que el POUM es sumà amb poca convicció, com sabem es produiria el colp militar, i esclatà la “guerra del tres anys”.

Amb el colp militar, Arquer, va anar un temps a l’Alt Aragó a fer la revolució. No estigué present als fets de maig de 1937 a Barcelona, ja que es trobava a València, seu del govern de la República, però, com dirigent del partit compatia plenament la opció de fer la guerra i la revolució al mateix temps. Cal recordar com la repressió, portada endavant per l’ stalinisme acabaria amb el POUM, amb un expedient ple de mentires, amb l’assassinat de Andreu Nin, i un judici popular en contra dels pumistes, acusats de ser espies de Franco. Aleshores, juntament amb el valencià Gorkin i altres, Arquer fou condemnat a onze anys de presó, on restaria fins el final de la guerra, ja que a febrer de 1939, en vespres de l’arribada de les tropes franquistes a Barcelona aconseguí eixir, passant la frontera. Després vindria l’exili, Mèxic, Paris…

El cas és que Arquer mantingué sempre un especial interès pel País Valencià, fins la seua mort a Perpinyà allà el 1981; així, quan hi era a la presó al 1934 publicà uns articles bastant significatius en el full “El País Valencià”, periòdic valencianista d’esquerra que dirigia Josep Castanyer. En eixos articles tracta de vincular el projecte obrerista i revolucionari amb l’ unitat de llengua i cultura del països de llengua catalana, animant a la classe obrera valenciana a assumir el valencianisme des d’una una perspectiva d’ una República Socialista Ibèrica. Aquest interès per la realitat valenciana fou una constant, en plena dictadura la seua correspondència amb Fuster o Sanchis Guarner, entre altres, ho evidencia. Vaig tindre ocasió de visitar-lo, la seua trajectòria m’impactà, la crisi interna del bàndol república, allò de la revolució antiburocratica, les col·lectivitzacions, el seu nacionalisme esquerrà… Podríem dir que va estar un representant qualificat del catalanisme marxista, en un termes que hui es poden semblar discutibles o idealistes, no obstant, son resultat d’un moment i d’una cruïlla històrica.