Els escriptors estrangers i la guerra civil a Catalunya (Miquel Berga, 2006)

L’anomenada guerra civil de 1936–1939 va ser l’ intent de la societat espanyola de dirimir amb les armes els diversos conflictes ideològics del moment. L’esclat bèl·lic fou conseqüència directa de la insurrecció d’uns quants generals contra la legalitat republicana, però la resistència del poble espanyol davant aquella agressió militarista fou percebuda, en la imaginació de molts escriptors d’ arreu del món, com un senyal esperançador sobre les possibilitats d’ aturar l’ amenaça feixista que presidia l’ escena política europea dels anys trenta. La resistència de les organitzacions obreres contra l’ envestida reaccionària obria, al mateix temps, les expectatives i energies revolucionàries que tenien com a referent -encara immaculat- el fulgurant experiment soviètic de 1917. L’ exaltació de les primeres setmanes va deslliurar els instints més assassins i els ideals més generosos. De fora estant, els actes més obscurs van ser engolits per la necessitat de comunió amb el fervor revolucionari d’ “un poble en armes”, resistint heroicament l’ agressió d’ uns militars colpistes.

En els seus inicis la “il·lusió lírica”, en l’ expressió de Malraux, era més potent que qualsevol intent de ponderar amb objectivitat els excessos de l’ esclat revolucionari. Aquella guerra “local” va esdevenir ràpidament un camp de batalla ideològic internacional sobre el que era fàcil projectar, apassionadament i d’ una manera concentrada, les tensions polítiques que l’ Europa sorgida de la fútil devastació de la primera guerra mundial havia acumulat durant un parell de dècades. El conflicte, d’ altra banda, interpel·lava necessàriament els escriptors sobre la funció del seu art en situacions extremes. L’ assassinat de Garcia Lorca només de començar la guerra, un poeta caigut per la seva militància antifeixista, plantejava amb cruesa la dicotomia entre la ploma i el fusell que havia de presidir les preocupacions estètiques i els impulsos militants de molts escriptors. Atrapats pels mites polítics i literaris de la seva generació, els més joves sentiren la guerra civil espanyola com un test irrenunciable que calia resoldre per ponderar els límits de la seva creativitat literària i el seu compromís polític. Si agafem la tradició anglesa com a punt de referència caldria recordar que, en tombar el segle, Oscar Wilde havia reclamat la pràctica de “l’art per l’art” sense esperar-ne cap utilitat especial. Més tard, James Joyce oposava al concepte tradicional de l’art amb intencionalitat didàctica, el que ell anomenava l’ “art estàtic” i posava en boca d’un seu personatge una frase reveladora: “les arts que inciten a l’acció són arts impròpies” . El poeta Eliot volia una poesia capaç de posar ordre artificial al caos del món devastat, la terra gastada, pels efectes de la primera guerra mundial. Potser la literatura podria, finalment –tal com havia proposat Matthew Arnold dècades abans-, subministrar el corpus de valors morals i formatius per afrontar les colossals incerteses que l’obra de Darwin havia projectat sobre els valors religiosos tradicionals. Unes angoixes que la guerra general acabava d’aprofundir amb un espectacle de destrucció al cor mateix de la civilitzada Europa i que semblava corroborar cruament la pervivència de “la indeleble marca que, del seu passat bestial, porta gravada l’espècie humana” tal com Darwin havia demostrat i assenyalat. Superats per la irrupció d’unes masses abocades a uniformar, vulgaritzar i enlletgir els paisatges urbans emergents, i escaldats per la pesada consciència dels desastres de la guerra mundial, els escriptors de certa edat dissenyaven noves teories artístiques per justificar el seu desig de no veure’s arrossegats per l’ imparable, el vertiginós corrent de la història de l’ Europa d’entreguerres. Per a ells la guerra civil espanyola era una nova calamitat davant la qual, en paraules del mateix Eliot, “…és millor que almenys uns quants homes de lletres romanguin isolats i no prenguin part en aquestes activitats col·lectives” . Colpida directament per la mort del seu nebot, Julian Bell, voluntari a Espanya, Virginia Woolf expressava la mateixa perplexitat amb menys distanciament i més passió referint-se a “la febre en la sang de la nova generació que no podem comprendre de cap manera” .

En el mapa de la península, el 1936, la nova generació va creure veure-hi, retallats ben gràficament, els contorns, la forma geomètrica de la seva febre. Travessar aquella frontera exòtica era el Test que es veien impel·lits a superar per una acumulació de factors històrics i generacionals. En tot cas, excitats per les fascinants notícies que encara arribaven de l’ experiment soviètic que havia sacsejat el món el 1917, commoguts per les dures realitats de la tremenda crisi econòmica que rodolava des del 1929, i amenaçats per les implicacions sinistres que escopia la imparable bola de neu del feixisme, els de la nova generació van creure, com el poeta Auden, que ara “l’acció és urgent i clara la seva naturalesa” . Ni l’objecció de consciència, ni les torres d’ivori que els proposaven els seus mentors literaris podien ara contenir el corrent de la història que s’havia desbocat a Espanya. Ara hi havia una causa i era clara. L’ impacte de la guerra civil espanyola en la imaginació de la majoria de joves escriptors tenia molt a veure amb la possibilitat de fusionar en un sol objectiu l’acció, l’art i la propaganda. Un programa irresistible. No els devia costar gaire sentir al cap ecos dels herois romàntics del segle anterior. Als nous Byrons els devia ressonar el vers del Wordsworth enlluernat amb les primeres notícies de la revolució francesa: “Quina benaurança ésser jove en aquella albada”. Auden, altre cop, ho expressà nítidament en una de l’ estrofes del cèlebre “Spain”: “Què em proposeu? Construir la Ciutat Ideal? Molt bé, / Hi estic d’ acord. O em proposeu el pacte suïcida, / La mort romàntica? Molt bé, ho accepto, ja que sóc / La vostra elecció, decisió; sí, sóc Espanya.”

Els textos d’ escriptors estrangers que van escriure, a partir d’ experiències directes o indirectes sobre la guerra civil han condicionat, tant o més que els estudis històrics, la nostra memòria cultural del conflicte. Les batalles ideològiques, fins i tot, -o potser sobretot-, quan es disputen amb armes, es transformen ràpidament en batalles de textos. És la guerra inacabada de la qual dóna fe la ingent quantitat de textualitat que segueix generant. En una relativament recent compilació de bibliografia internacional, limitada a fonts secundàries, s’hi agrupen més de 1.500 títols . Si es compten els textos directament inspirats en els fets, la xifra s’estima en unes 20.000 publicacions. La quantitat de gent –professionals i amateurs-  aparentment ocupada en la producció de material lingüístic en relació a la guerra d’ Espanya és espectacular. Els estrangers que hi van participar descobrien ben aviat que en aquell conflicte, suposadament entre bons i dolents, hi havia una gran passió nominalista. Ho feia notar Orwell a Homenatge a Catalunya: “El calidoscopi de partits polítics i sindicats, amb totes aquelles pesades denominacions – PSUC, POUM, FAI, CNT, UGT, JCI, JSU, AIT- simplement m’exasperava” . L’acumulació de lletres era, en tot cas, tot un presagi de les muntanyes de paper i paraules que l’esdeveniment acabaria generant. Per posar només un exemple: els promotors dels qüestionaris “Authors Take Sides on the Spanish Civil War”(1937) van recollir l’opinió de 148 escriptors en l’edició europea i la de 418 autors americans en l’edició de l’any següent. L’ impacte literari de la guerra és innegable i no és estrany que fos el centre de debat en l’emblemàtica celebració a València, el 1937, del Segon Congrés Internacional d’ Escriptors en Defensa de la Cultura. La llista dels 200 delegats procedents de 30 països és un catàleg exhaustiu, un autèntic Who is Who, de la intel·lectualitat europea i americana dels anys 30.

Travessar la frontera de Port-Bou i arribar a l’estació de França de Barcelona, el 1936, era un destí obert a molts horitzons: a demostrar-se el coratge personal, a construir la nova Ciutat Ideal, la nova Moscú que l’ aritmètica marxista havia anunciat com a inevitable, a demostrar que la ploma i el fusell eren instruments complementaris al servei de la mateixa causa, a demostrar que els impulsos generosos i fraternals eren capaços de superar les forces de l’autoritarisme i l’explotació. Aquest viatge iniciàtic, però, havia de ser, finalment, un test sobre els pols que han tensat, de sempre, les crisis de creixement, les crisis que alimenten l’experiència. Es a dir, el test hauria de mesurar al capdavall la tensió entre les expectatives i les primeres impressions del viatge d’anada amb les reflexions i emocions que permet evocar –pels que poden fer-lo- el ritme més assossegat del viatge de tornada. El resultat és el conjunt de textos sobre les experiències viscudes narrades en una varietat de registres discursius que formen una part essencial de la literatura de la guerra i que agrupa una llista formidable de noms: Malraux, Bernanos, Saint-Exupeéry o Claude Simon entre els francesos; Orwell, Auden, Spender, Cornford, Macneice o Langdon-Davies entre els britànics; Hemingway, Dos Passos o MacLeish als EUA; alemanys com Koestler, Regler o Thomas Mann van fer contribucions a la literatura de la guerra. L’austríac Borkenau, el xilè Neruda o el peruà César Vallejo, i una llarga llista de testimonis que omplen antologies de tota mena.

La literatura estrangera de la guerra civil reflecteix les tensions pròpies del gènere i planteja problemes per un discurs narratiu que ha de reflectir la substitució dels entusiasmes patriòtics d’ anteriors mobilitzacions pels ideals revolucionaris i internacionalistes del moment, un discurs que es veu abocat, d’altra banda, a explorar nous llenguatges que permetin la inevitable elegia pels morts. El sentiment de pèrdua personal ja no es pot manifestar en la càndida i devaluada arrogància dels imperis anteriors a la primera guerra mundial. Aquells versos que Rupert Brooke havia fet famosos camí del front el 1914 ja no serveixen com a referent vàlid pels joves socialistes i comunistes de 1936. Brooke havia escrit: “Si em moro, pensa només això de mi:/ Que algun racó d’una terra estrangera/ serà per sempre Anglaterra” . L’exaltació patriòtica s’ ha de substituir, si de cas, per alguna complicitat íntima i personal, com en els versos del jove Cornford, el brillant i prometedor poeta de Cambridge, un dels primers voluntaris a Espanya que, parafrasejant Brooke, va escriure: “I si la dissort m’ajacés la força/ a la tomba poc profunda/ recorda tot allò de bo que puguis/ no oblidis el meu amor”  . En qualsevol cas, la lluita ara no és pas per exaltar el nom sagrat de la pàtria. Aquesta és una altra mena de batalla: “Aquí, també, a Espanya,/ la nostra lluita no serà guanyada fins que els treballadors de tot el món/ facin guàrdia amb nosaltres a les planes d’Osca./ Jureu que els nostres morts no van lluitar en va,/ alceu la bandera vermella triomfalment/ pel comunisme i la lllibertat” . Són versos del mateix Cornford. Aquesta no és una guerra d’interessos imperialistes. Els estrangers que hi participen ho fan en qualitat de voluntaris que se saben militants de vanguarda d’un moviment internacional per a l’alliberament de les classes treballadores. I, amb tot, l’ experiència d’ una situació tan extrema genera múltiples polèmiques que uns i altres malden per suavitzar en nom de la suposada causa comuna, però que acaben esclatant. Orwell critica amb virulència l’ Auden que parla d’ acceptar “assassinats necessaris” en el seu llarg poema sobre Espanya. I amb la mateixa intensitat apareixen amistats inesperades com a resultat del xoc amb les dures realitats i l’ experiència viscuda. Simone Weil que va participar molt directament en l’ ambient enlluernador dels primers mesos de guerra a Barcelona, Sitges i sobretot amb les columnes anarquistes del Front d’ Aragó, confessa admiració i afecte personal al catòlic i monàrquic George Bernanos pel seu valent testimoni a “Els grans cementiris sota la lluna”. Weil es mostra tan horroritzada per la conducta d’ alguns anarquistes (entre els milicians armats i els camperols hi ha tanta diferència com entre rics i pobres, afirma) com ho està Bernanos per les atrocitats de falangistes i militars que es presenten ostensiblement com a catòlics.

Més doloroses són les contradiccions soterrades que només han acabat fent-se públiques molt a posteriori. A partir dels Fets de maig de 1937, feta brutalment explícita la manca d’unitat política de les forces del Front Popular, la tensió entre les declaracions públiques i les reflexions privades en dietaris, poemes o correspondència, es fa cada vegada més evident. El  cas més il·lustratiu i paradigmàtic és el del poeta Stephen Spender. El 19 de febrer de 1937 Spender publica un article al “Daily Worker” en el qual explica les raons que el porten a fer una declaració solemne a l’ última ratlla: “…I, per tant, m’he fet militant del partit comunista”. El partit l’envia ràpidament a Espanya en un viatge propagandístic i, també, per a col·laborar en l’organització del famós Congrés Internacional d’ Escriptors que s’ha de celebrar a València l’estiu del 37. Però no són aquestes les úniques missions que té al cap Spender. D’una banda, Virginia Woolf li ha pregat que intenti trobar el seu nebot, l’escriptor Julian Bell, i el persuadeixi de la conveniència de tornar a Anglaterra. I, d’altra banda, Spender se sent amb una obligació personal més punyent. Un seu ex-amant, Tony Hyndman, dolgut pel matrimoni recent del bisexual Spender havia decidit, en un rampell d’orgull ferit, allistar-se voluntàriament a les Brigades Internacionals i és, ara, al camp d’Albacete. El problema és que, un cop allà, Hyndman s’hi repensa i intenta desertar. La conseqüència és que el jove és a Albacete però empresonat per intent de deserció. Spender el visita i queda esgarrifat davant la situació de fanatisme i violència que pateixen els que es troben en la situació del seu amic. Pretén que l’alliberin adduint que el necessita com a secretari a València, però no se’n surt. L’experiència el marca profundament i, tot i que segueix fent declaracions i signant manifestos en plena sintonia amb les directrius del partit comunista, la seva poesia s’allunya cada vegada més dels objectius públics i polítics de la causa. Les seves preocupacions poètiques manifesten una progressiva focalització en les qüestions personals i reflecteixen els dilemes d’un poeta burgès aterrit davant la possibilitat de quedar engolit fatalment per l’acció revolucionària. A “Ultima Ratio Regum” lamenta la mort d’un jove combatent abatut en un camp d’oliveres. “Hagués estat millor objectiu per un petó” , diu el poema.

Res, però, no resumeix amb més patetisme la tensió entre l’escriptura pública i privada com la carta que escriu a Virginia Woolf mentre espera el tren a Cerbère el 2 d’abril de 1937. El document de Spender es podria llegir, com s’ha suggerit, com l’equivalent privat a l’atreviment públic de Gide publicant el seu vilipendiat “Retour de l’URSS”  . Val la pena citar algun fragment d’aquesta carta que no es va publicar fins passats 50 anys de l’esclat de la guerra civil: “Estimada Virginia,… He viatjat per bona part d’Espanya (Barcelona, València, Madrid, Albacete i el front de Morata). Els resultats d’aquesta estada són que els espanyols em cauen més bé encara, que estic convençut que aquí hi ha una revolució real, que la guerra és una cosa molt terrible i que la Brigada Internacional és una barreja de tot plegat… Del que he quedat convençut és que els polítics són detestables en qualsevol lloc. L’estada a Espanya m’ha fet adonar més de les mentides i la falta d’escrúpols de la gent que recluta els nostres nois a Londres  que no pas de la manca de disciplina a Espanya. Per exemple, tot el que es diu de la Brigada Internacional a Anglaterra són mentides, perquè de la propaganda se n’encarreguen els polítics i tant li fa que treballin pel Daily Worker o pel Daily Mail. Això m’ha deprimit enormement, sobretot perquè tinc bons amics irremeiablement atrapats en aquesta maquinària…/ L’ única cosa que t’anima és veure la gent d’aquest país, els espanyols i només els espanyols… Són sempre tan extraordinàriament amicals i generosos…/ No he vist en Julian Bell a Albacete i suposo, doncs, que no s’ha allistat a la Brigada. Espero que no ho faci. Apart del coratge, les qualitats que s’exigeixen per entrar-hi són estretor mental i dogmatisme religiós en relació a la postura del partit comunista. L’alternativa és ser un tipus dur, insensible i cínic. Els sensibles, els dèbils, els romàntics, els entusiastes, els autèntics viuen en un infern del que no hi ha manera d’escapar. Els comissaris polítics són com presbiterians escocesos amb actituds tan abusives que fins hi tot els militants més entusiastes s’han vist abocats a sentir fàstic de tot plegat….”

Spender afegeix altres consideracions sobre els mètodes “inquisitorials” que es practiquen al quarter general de les Brigades Internacionals i adverteix Virginia Woolf que aquesta carta és estrictament confidencial perquè “si se sabés que he explicat a algú les veritats més desagradables sobre la brigada les possibilitats que el meu amic surti algun dia d’Espanya s’haurien acabat”. Spender intenta ponderar algunes virtuts d’aquell exèrcit internacional de voluntaris però conclou que el gran problema són els dirigents del partit comunista als quals “no només els importa ben poc Espanya sinó que menyspreen qualsevol voluntari que no sigui tan fanàtic com ells mateixos” .

No cal exagerar el valor polític d’una carta escrita en una situació d’intensa angoixa personal i emocional. Però el fet que l’escriptor d’aquestes confessions seguís exercint públicament durant mesos com a referent de la postura oficial del partit revela fins a quin punt s’ha escindit la textualitat de la guerra entre l’esfera pública i la privada. D’ alguna manera, en la voluntat de presentar la complexitat del fenomen més enllà dels entusiasmes inicials, de trobar l’ equilibri entre el llibre-reportatge i la novel·la, entre el testimoni dels fets i la “veritat” substancial que es destil·la mitjançant els mecanismes de la ficció, sorgeixen les tres obres literàries estrangeres canòniques sobre la guerra: “L’ Espoir” de Malraux, “For Whom the Bell Tolls” de Hemingway, i “Homage to Catalonia” d’Orwell. Totes tres participen d’ una ambició artística que transcendeix la militància del narrador o la seva hipotètica voluntat propagandística. Només una, però, la d’ Orwell, cobreix esdeveniments centrals de la guerra a Catalunya. I això planteja qüestions complexes sobre la naturalesa precisa del que cal ponderar quan parlem d’ escriptors estrangers i la guerra civil a Catalunya.

L’entrada habitual per a qualsevol escriptor estranger a Espanya durant la guerra es produeix pel pas fronterer de Port-Bou i passant per Barcelona. En menor o major grau, doncs, tots tenen algunes impressions sobre la guerra a Catalunya. Cal només considerar la literatura dels testimonis directes de la situació en terres catalanes? S’hi han de comptar els articles ocasionals d’autors reconeguts, com un Cyril Connolly, un Graham Greene o un Thomas Mann, tot i que no hagin escrit mai obres de ficció sobre el tema? Cal englobar-hi, per contra, obres d’estrangers que escriuen amb gran ambició literària però que ho fan, com en el cas del Nobel Claude Simon a “Le Palace” (1962) o “Les Georgiques” (1981), amb exercicis de sofisticada evocació quan han passat molts anys dels esdeveniments? Ens hauríem de cenyir a les obres de testimonis directes escrites durant o immediatament després dels fets? Un poema com el “Port-Bou” de Spender que planteja dilemes que no tenen cap relació específica amb el territori català ha de tenir-se en compte per mor del seu títol? I el titulat “Spain” d’ Auden, que il·lumina tensions que són a punt d’esclatar a Barcelona el maig de 1937, no ha de ser considerat perquè no fa referències toponímiques a Catalunya? Caldria només comentar les obres dels escriptors-combatents o cal incloure-hi les de l’escriptor-visitant? Hem de computar com a “literatura” les vibrants memòries que la trotskista australiana Mary Low escriu sobre la febre revolucionària que viu Barcelona d’agost a desembre del 36 al seu “Red Spanish Notebook”? Quins són els límits entre reportatge periodístic, propaganda política i literatura de la guerra a Catalunya? El fet que l’analista polític austríac, Franz Borkenau, hagi descrit millor que ningú la situació política i l’atmosfera de les primeres setmanes de la guerra a Barcelona el converteix en “escriptor de la guerra civil a Catalunya”? S’hi valen els manuscrits de participants que han acabat, amb els anys, trobant editor? I els que romanen guardats en arxius diversos?…

Davant tantes preguntes de resposta incerta potser convingui limitar-nos als dos llibres escrits per autors estrangers que, tenint Catalunya com a escenari central del relat, han tingut un impacte indiscutible encara que hagi estat en moments diferents i per raons diferents. Em refereixo a “Homage to Catalonia” (1938) de George Orwell, i a “Behind the Spanish Barricades” (1936) de John Langdon-Davies, tots dos publicats per la mateixa editorial anglesa, Secker and Warburg. El primer va passar quasi desapercebut en el moment de la seva publicació però ha esdevingut el testimoni més escoltat i més conegut mundialment de la guerra civil a Catalunya (vegi’s requadre…). El segon ha quedat pràcticament oblidat però va esdevenir un autèntic best-seller en el món anglosaxó, amb reimpressions immediates, edició americana i una segona edició revisada l’abril del 37 . El primer té un títol equívoc que desperta expectatives frustrades sobre la identitat nacional catalana. El segon no menciona Catalunya en el títol però és, possiblement, l’únic llibre de l’ època escrit per un estranger que coneix la realitat política i cultural catalana i que incorpora, amb coneixement de causa, aquesta perspectiva en els seus escrits sobre la guerra civil.

Com Graves a Mallorca o Brenan a Andalusia, Langdon-Davies (1897-1971) havia decidit cercar la seva arcàdia particular lluny de la civilització mecànica que havia generat els horrors de la primera guerra mundial. Langdon-Davies arriba a Ripoll als 24 anys. S’ha casat fa tres anys i el jove matrimoni ha engendrat dos fills amb els quals s’ instal·la al bressol de Catalunya, a redós dels Pirineus disposat a explorar les formes de vida, la llengua i la cultura d’una gent que ha estat al marge de les brutalitats de la guerra i de les societats industrials. El jove escriptor recull l’ experiència en un llibre de poemes “Man on Mountain” (1922) i comença a familiaritzar-se amb les peculiaritats del país gràcies a les relacions personals que estableix amb catalanistes il·lustrats com Ramon Casanova de la coneguda farga de Ripoll i, ben aviat, amb Ventura Gassol, Tomàs Garcés i, sobretot, amb Marià Manent a qui fa conèixer la poesia xinesa en les cèlebres traduccions d’ Arthur Waley. Malgrat que, gradualment, la vida professional de Langdon-Davies el portarà a d’altres destins i el convertirà en un autor i periodista d’èxit considerable a Anglaterra i els Estats Units, l’escriptor fa una altra llarga a Catalunya, aquesta vegada ran de mar, a Sant Feliu de Guíxols, i escriu un important assaig sobre els catalans, “Dancing Catalans” , pensant en els visitants de parla anglesa que visitaran Barcelona per l’ exposició internacional de 1929.

No sorprèn que, amb aquest historial, el diari News Chronicle enviï Langdon-Davies a Espanya per escriure una sèrie d’articles sobre l’ impacte que ha tingut al país la victòria de les forces del Front Popular a les eleccions de febrer del 1936. Aquest coneixement de la situació recent sobre el terreny converteix, si calia, Langdon-Davies en l’home idoni per seguir els esdeveniments tan punt esclata la guerra. L’escriptor passa els mesos d’agost i setembre de 1936 enviant informacions al News Chronicle sobre la situació a Madrid, València, Toledo i, sobretot, Barcelona on entrevista llargament el president Companys. A part, però, de llibres, reportatges i opuscles, l’anglès desplega una enèrgica activitat política i humanitària per ajudar la causa de la República mentre dura la guerra: conferències als EUA, mítings per l’Spanish Medical Aid Movement a Anglaterra, obres de teatre, un pla d’ajuda d’escriptors anglesos per a escriptors catalans, un pla de colònies a Puigcerdà i Caldetes per a nens refugiats… D’altra banda, Langdon-Davies escriu reportatges de primera mà sobre els fets de maig de Barcelona o els terribles bombardejos que pateix Barcelona el març de 1938. Sobre aquesta qüestió publica un llibre, “Air Raid” (1938), que les autoritats londinenques utilitzen per mentalitzar la població civil sobre els efectes dels previsibles atacs nazis sobre la ciutat.

Amb tot, és evident que la seva contribució més notable a la representació de la guerra civil a l’estranger és “Behind the Spanish Barricades”, publicat el novembre del 36. El llibre descriu vivament, gràcies a una combinació d’ anècdotes del moment i experiències anteriors viscudes per l’autor, el clima social i polític que s’ha desfermat a Catalunya i els primers efectes de la guerra sobre la població. Darrere l’eufòria i l’entusiasme generalitzat d’aquells primers mesos Langdon-Davies hi detecta les múltiples tensions latents davant les profundes contradiccions i la varietat d’interessos que veu aflorar entre els seus nombrosos amics catalans en funció de la classe social a la qual pertanyen. La crítica rep el llibre amb comentaris elogiosos que diuen tan sobre el treball de langdon-Davies com sobre el debat entorn la relació entre política i literatura. Així, el TLS que el considera “la narració més convincent i vívida que s’ha escrit sobre la guerra civil” no s’està pas d’afirmar que “les seves simpaties són òbvies, per bé que el relat dels esdeveniments és completament objectiu” . El crític de Tribune fa notar, per exemple, que “Behind the Spanish Barricades és un llibre polític perquè és impossible escriure sobre la lluita a Espanya sense fer-ho políticament”.

L’escriptor, en tot cas, fa una mena de declaració d’intencions al prefaci del llibre afirmant que no pretén pas que se’l consideri una obra d’art perquè ell escriu empès per un imperatiu moral que no és altre, és clar, que el de posar l’escriptura al servei de la causa. Ara bé, assumida la posició partidària de qui escriu sobre una situació tan extremadament radicalitzada, Langdon-Davies fa una declaració que apunta a l’essència de les aproximacions literàries serioses que són fruit de l’experiència directa de la guerra: “Considero un bàndol just i l’altre criminalment injust, però més enllà de tot això, m’obsessiona la desintegració de la naturalesa humana que comporta l’atrocitat més gran de la terra, la guerra civil”. Pensant, doncs, en la guerra civil a la seva estimada Catalunya, Langdon-Davies intueix l’autèntic tema de fons i el seu valor universal. En aquestes primerenques impressions l’autor ja s’adona que la literatura –o qualsevol manifestació artística- serà finalment útil i efectiva no pas per saber el que fan els homes a les guerres sinó per entendre el que les guerres fan als homes.

Sobre el autor: Berga, Miquel

Ver todas las entradas de: