El libro «La vida y la muerte en Aragón» está disponible en el Catálogo de Publicaciones de la Fundación Andreu Nin.
Ben segur que en aquests moments són molt pocs els qui coneixen José Gabriel, un periodista i escriptor d’origen aragonès -havia nascut l’any 1896-, però que va viure bona part de la seva vida a l’Argentina, on va arribar amb els seus pares, encara essent un nen, l’any 1905. Dedicat inicialment a múltiples tasques va començar molt aviat a dedicar-se al periodisme i l’any 1920 va publicar el seu primer llibre Evaristo Carriego i l’any 1922 la seva primera novel·la La fonda. Quan va esclatar la guerra civil espanyola el juliol de 1936 fou enviat com a corresponsal del diari “Crítica” a Espanya, des d’on va escriure nombroses cròniques. Era un moment en què José Gabriel López Buisán -per bé que sempre es firmava només amb els dos noms- s’havia radicalitzar políticament i s’havia anat decantant cap al trotskisme, essent un fervent antifeixista i al mateix temps un consagrat anti-estalinista.
A banda de les cròniques que va escriure, va publicar també dos llibres sobre la guerra, España en la cruz (1937) i La vida y la muerte en Aragón (1938), ambdós publicats a Buenos Aires. Justament aquest darrer llibre acaba de ser reeditat en coedició entre El Perro Malo i Salvador Trallero editor, amb un pròleg de Javier Barreiro, centrat en José Gabriel en el seu context i la guerra civil espanyola i amb un epíleg de Niall Binns sobre José Gabriel i la revolució espanyola. Basat en les peripècies que va viure mentre va estar en el front d’Aragó, en el pròleg que va escriure deixa clar que en el món es disputaven l’hegemonia dos imperialismes: “el imperialismo llamado DEMOCRATICO y el imperialismo llamado FASCISTA”. I ambdós coincidien en què calia sufocar la revolució proletària. D’aquí que si els facciosos havien afusellat Maurín -era un moment en què hom pensava, certament, que Maurín havia estat afusellat-, els republicans havien assassinat Durruti, Nin i Bernieri. Deixava ben clar quina era la seva posició política.
Per aquesta raó, després de l’interessant relat que dibuixa del front d’Aragó, a l’Apèndix publica des d’articles que van aparèixer a “La Batalla” i a “El Combatiente Rojo” -ambdós diaris del POUM- fins a un article de l’anarquista francès Gaston Leval sobre la ofensiva que s’havia produït contra les col·lectivitzacions a l’Aragó o un discurs antifeixista de Durruti, que havia estat publicat a “Solidaridad Obrera”, el setembre de 1936 o informacions variades sobre la mort del dirigent anarquista.
Una de les característiques del llibre és que ve acompanyat d’il·lustracions que havien estat publicades a l’edició de 1938 i d’un interessant àlbum de fotografies que recull des de fotografies del front d’Aragó fins a dibuixos del dibuixant que signava amb el sobrenom Sim, José Luis Rey Vila (Cadis, 1900 – París, 1983), o bé cartells de propaganda dels diferents partits i sindicats.
Enguany, que commemorem els vuitanta anys de la derrota republicana, és un bon moment per llegir un llibre d’un autor molt poc conegut a Espanya, però que posseeix un indubtable interès.
