Capítol 6, Josep Rovira: una vida al servei de Catalunya i del socialisme, per Josep Coll y Josep Pané, Ed. Ariel, 1978)
És gairebé segur que el nom d’aquest comandant de les milícies del POUM -al costat del qual Orwell visqué unes hores intenses, febroses, en una acció nocturna que omple les pàgines més profundament emotives del seu Homenatge a Catalunya, podríem dir el clímax de la seva narració- mai no va aparèixer en lletres d’impremta, si fem excepció de les vegades que el menciona Orwell -com a «Jordi Roca», no sabem si per error o per «camuflar-lo»- i d’un petit reportatge sobre una de les seves accions de guerra a les vores de l’Isuela, que aparegué a “Alerta”, l’òrgan de la Divisió 29, del qual no en queda probablement cap exemplar ni en arxius o hemeroteques.
Jorge era la personificació de la senzillesa, la bondat. Silenciós, reservat, sempre atent, escoltant, amb un esbós de somriure als llavís i als seus ulls blaus, petits, era l’antítesi de la imatge del clàssic militar professional. Cal reconèixer que l’ofici està més aviat renyit amb tot alló que signifiqui modèstia, humilitat i, fins i tot, afabilitat.
Era un home menut, nerviós, d’un mirar inquiet, que es preocupava de totes les coses relacionades amb la guerra, una guerra que segurament ell mai no hauria desitjat, si bé semblava que s’hi trobés com el peix a l’aigua. La guerra era la seva única preocupació; la seva obssesió. Per ell no hi havía descans; totes les hores, tots els dies eren «de servei». Li desplaïen els
afalacs, els elogis, l’adulació; tota la faramalla dels honors i els privílegis inherents als «galons», als quals tant s’havíen habituat no pocs «oficials» i «comandants» sortits de les files de la classe treballadora, especialment quan les milícies esdevíngueren unitats enquadrades en l’Exèrcit Popular.
Veient-lo o escoltant-lo hom hauria dit que la seva procedència era del camp, de l’ambient rural de Castella; un de tants pagesos als quals l’explosió de la guerra havia arrencat i allunyat de la seva vida plàcida.
Gregorio Jorge, sorprenentment, era un carrabiner en actiu. Destinat a Lleida, s’havía fet membre del POUM ja abans de la insurrecció militar, una cosa també bastant insòlita, ja que el partit de Joaquim Maurín no semblava pas gaire adient per atreure carrabiners o policies. És clar que el partit cumptava ja amb l’adhesió -des del moviment d’octubre de 1934- de militars com els capitans Luengo i García Miranda, aquest candidat a diputat en les eleccions del 16 de febrer de 1936, quan sortí elegit en Maurín.
Admirador de la gesta dels capitans Galán i García Hernández, sembla que aquell moviment de protesta contra un règim corromput fou l’espurna que despertà la consciència republicana de l’obrer-carrabiner.
Vençuda la insurrecció a les ciutats, Gregorio Jorge fou dels primers a sortir cap al front. Un cop allí mai ningú no el veié baixar a Lleida o a lareraguarda, com solien fer alguna vegada la majoria dels qui exercien funcions de comandament militar o polític. A Lleida sovintejaven les reunions del «comite militar» del partit, i era un lloc on calia resoldre molts problemes de proveïment de les milícies del front d’Aragó. Lleida fou el primer lloc de Catalunya -àdhuc abans que Barcelona- on funcionà un taller d’indústries de guerra… pacífica: roba i calçat per als milicians, més tard uniformes amb tots els ets i uts.
Sabent que la seva dona i el seu fillet estaven atesos per l’organització lleidatana, Jorge, quan les milícies començaren a cobrar les deu pessetes de soldada, en va fer donació sencera al partit. No fumava, no bevia, ell no tenia altra necessitat o preocupació que la de fer la guerra. Quan no hi havia cap operació en perspectiva millorava l’atrinxerament i estudiava sobre el
terreny la situació i els detalls de les posicions enemigues amb vista a un possible cop de mà o una operació d’avanç. Tenia cura també de les qüestions de seguretat dels seus homes, entre els quals divulgava els seus coneixements sobre l’art de la guerra adquirits rudimentàriament en el seu ofici. L’experiencia muntanyenca, vigilant o perseguint els contrabandistes, la posava en joc gairebé cada dia efectuant descobertes entre les dues línies, en el terreny de ningú, aquella ufanosa horta del costat oriental d’Osca, que ara ens suggereix una lleugera semblança amb l’escenari de la guerra a la selva, popularitzada per Viet-Nam, on fou escrita la gesta victoriosa dels nans contra els gegants.
Al costat del corpulent Georges Kopp, l’enginyer belga que havia de viure una ben tràgica odissea després dels fets de maig barcelonins, Jorge es veia encara més menut. La seva inseparable pistola del nou llarg li arribava gairebé fins el genoll. Kopp i Jorge podien haver estat els “dobles” de Stan Laurel i Oliver Hardy.
Kopp, també valent, totalment entregat a la causa de la guerra contra el feixisme, que ell sabia que era una empresa internacional, havia sacrificat una vida còmoda de familia. Ens ho descriu George Orwell, en dibuixarnos la seva personalitat i les seves facècies amb tota classe de detalls. Era, no obstant això, quelcom fantasiós i un bon xic teatral, tot al contrari d’allò que succeïa amb en Jorge. Un fet ho evidenciava: mentre l’enginyer belga procurà enquibir aviat la seva voluminosa humanitat en l’uniforme militar, amb els seus galons de comandant, tan prompte a l’Estat Major d’en Rovira es comencçà a parlar de la necessitat ineludible d’estructurar-se en exèrcit, l’humil carrabiner castellà no es preocupà de fer-ho fins que s’hi veié obligat en virtut de l’enquadrament a la unitat de l’Exèrcit del Sud, on fou destinat alguns mesos després de la dissolució de la Divisió 29.
El concepte de jerarquia o d’autoritat, en què visiblement es recolzava en Kopp, diferia essencialment en alguns aspectes formals per a l’eficiència militar, del concepte que en tenia en Jorge. Aquest sabia perfectament que, arribada l’hora de mobilitzar els seus homes, només li calia aixecar el braç o donar un crit. La seva gent estava sempre disposada a l’atac o a avançar.
Aixi, dorics, Jorge tenia seguit pam a pam el “no man’s land” que s’estenia entre el Flumen i l’Isuela, i per les vores de la carretera que entrava a Osca venint de La Granja de Monflorite. Orwel1 descriu amb viva pinzellada l’escenari de les accions en què Jorge era mestre i principal actor:
“De nits hom solia enviar reduïdes patrulles a la terra de ningú; els homes s’amagaven en els sots, prop de les linies franquistes, i paraven l’orella per si sentien remors (tocs de trompeta, botzines de camió, etc.) que indiquessin activitat a Osca. Les anades i vingudes de les tropes franquistes eren constants, i a través de les informacions dels homes de les patrulles en podíem calcular aproximadament el nombre. Sempre teníem ordres especials d’informar si sentíem repics de campanes. Sembla que els enemics sempre oïen missa abans d’entrar en acció”.
Jorge preferia fer sempre aquestes descobertes de dia, preferentment després de dinar -«ahora están haciendo la digestión», deia- al contrari d’en Kopp, que les feia sempre durant la nit. Hi havia una raó d’aquesta preferència en el fet de la vulnerabilitat que oferia el cos de l’inquiet i magre carrabiner, comparativament amb el del belga. Per aixó Jorge -a qui haviem acompanyat en alguna de les seves exploracions- tornava moltes vegades amb un croquis on havia dibuixat la posició de cada una de les posicions enemigues, amb les seves filferrades, parapets, espitlleres, nius de metralladora, etc. Que poc podien pensar els soldats franquistes que molts cops eren escoltades les seves converses o els seus cantusseigs des de pocs metres de distancia! D’haver existit llavors les “cassettes”, s’haurien pogut fer interessants gravacions.
Tenint en compte aquestes constants accions d’escolta, amb la fixació de detalls de les posicions més importants de la línia de defensa enemiga, no és estrany que l’acció nocturna per sorpresa, que explica Orwell tan vívidament en el seu llibre, una operació amb la qual ocuparen una de les posicions més fortificades dels defensors d’Osca, hagués estat coronada per l’exit… de no haver fallat fatídicament -com tantes vegades passava en aquell front-la sincronització amb l’acció ofensiva a càrrec d’unes milícies confederals, planejada contra les posicions franquistes que guarnien el «coll d’ampolla» per on s’esmunyia la carretera d’Osca a Ayerbe, l’única comunicació que els quedava als assetjats amb la reraguarda.
De no haver estat per aquesta operació, Orwell no hauria tingut l’oportunitat d’experimentar un tast de la guerra a Espanya que li permeté d’escriure una de les pagines més escruixidores, emotives i brillants del seu llibre. L’assalt i l’ocupació efímera de la posició «L», a les vores de l’ermita Salas, a les proximitats d’Osca, hauria quedat com un de tants episodis fugaços, intranscendents, de la guerra espanyola, que s’hauria esfumat en el record àdhuc dels mateixos homes que en foren protagonistes, alguns dels quals -si sobreviuen- deuen guardar la relíquia de les ferides físiques i morals que allí van rebre.
L’operació -si bé Orwell no ho ha explicat en limitar-se a fer la descripció de tot alló viscut per ell, que no és pas poc, precisament- fou estudiada i planejada per Jorge; en la seva execució ja han pogut veure els lectors d’ Homenatge a Catalunya el paper principalíssim que el menut comandant hi va jugar.
El que no han pogut saber els lectors del llibre, tan ric en detalls i tan ple d’autenticitat que fa que arribi a l’ànima del lector menys influenciable per creacions literàries con la d’Orwell, és algun dels altres fets protagonitzats per Jorge en aquell mateix escenari on Orwell s’hauria mort literalment d’avorriment i de fàstic, maleint per sempre el fet que el portà a enrolar-se a les milícies del POUM en lloc d’haver-ho fet a qualsevol de les altres.
És en fer la descripció de l’operació de rectificació de línia, que hem transcrit en el capítol anterior, dedicat a Orwell [capítol 5, Josep Rovira: una vida al servei de Catalunya i del socialisme], que fou avançada en un quilòmetre de profunditat i que causà la sorpresa i l’admiració d’Orwell en constatar que els espanyols, “quan volien”, eren capaços de sobresortir en tasques d’organització, quan l’escriptor-combatent sofreix una certa omissió relacionada amb una de les accions que posen de relleu l’esperit, el gran esperit solidari i profundament humà de Gregorio Jorge.
Orwell deixà incompleta la narració d’aquella operació de rectificació de front, oblidant-se precisament del final, del seu desenllaç. L’operació que nosaltres hem transcrit, només parcialment, en el capitol anterior, acaba amb el paràgraf següent:
“Després, a esperar l´ordre d´atac a cinquenta o seixanta metres del parapet franquista: una llarga renglera d´homes ajupits en un rec, traient les baionetes per damunt la vora, i amb el blanc dels ulls brillant-los en la fosca. En Kopp i en Benjamí seien a la gatzoneta, darrera nostre, amb un soldat que portava penjat a les espatlles el receptor telegràfic. A l´horitzó de ponent, rosades flamarades de fuselleria, seguides, a intervals de pocs segons, d´enormes explosions. Després, un “pip-pip-pip” del telègraf, i l´ordre, passada en un xiusiueig, d´abandonar aquel lloc quan encara hi érem a temps. Així ho van fer, peró encara van trigar massa. Dotze dissortats minyons de la JCI (La Lliga dels Joves del POUM, corresponent a la JSU del PSUC), que havien estar apostats auns quaranta metres del parapet franquista, foren sorpresos per l´alba i no es van poder escapar. Van haver de passar-se tot el dia ajaguts allà, sense altra cobertura que les herbes. Els franquistes disparaven contra ells cada vegada que es movien. En vesprejar ja n’havien mort set. A l’últim els altres cinc van poder arrossegar-se a recer de la fosca”
El que Orwell deixà de contar -indubtablement perque no se’n devia assabentar; possiblement perquè devia estar dormint mort de fatiga- és que durant aquell llarguíssim dia -tan llarg que, per alguns d’aquells minyons assetjats dessota mateix del parapet franquista, se’ls féu etern- va dur-se a terme una acció de rescat.
Durant tot el dia el grup de joves de la JCI van anar dessagnant-se entre les herbes de l’horta, ja que molt aviat alguns d’ells van ésser tocats per les bales dels ocupants del parapet, d’on sortien abundants ràfegues de metralladora així que veien bellugar-se les branques de la densa vegetació on sabien que hi quedaven milicians «rojos».
L’única cosa que es podia fer -i es féu tot el dia- era fustigar incessantment les posicions enemigues amb els nostres escadussers morters i amb foc de metralladora, així com alguna canonada de l’artilleria de Loporzano i Oda. Si les unitats de les brigades de la divisió haguessin tingut artillería lleugera, aquesta hauria pogut ser utilitzada per a neutralitzar l’acció de les armes franquistes. Els milicians del batalló d’en Jorge col.laboraven nerviosament disparant amb els seus fusells sobre les espitlleres dels sacs de terra dels parapets.
I així arribà la vesprada. Durant tot el dia s’havien ofert uns quants xicots per sortir a rescatar els companys assetjats. N’hi havia un, crec que de Castellnou de Seana, que hi tenia el germà, i alguns d’altres pobles de Lleida, entre ells Ivars d’Urgell i Vilanova de Bellpuig. D’aquests pobles lleidatans havien pujat comissions del POUM local per recollir -si era possible- el cadàver dels dissortats companys i enterrar-los al poble. Quan en el transcurs del día van anar sortint del lloc macabre i perillós alguns dels supervivents -entre ells algun ferit- es va anar intensificant el foc de metralladora, fusells i morters de la línia feixista, que feia redoblar l’acció de fustigament de les armes de la línia republicana.
Quan ja s’havia fet prou fosc per poder avançar el grup de voluntaris, amb un mínim de seguretat, el comandant, Jorge, i jo, ens posàrem al davant. En aquells moments era de suposar que ja s’havien escapat tots els asseyats que es podien valer de les pròpies forces. Entre els “expedicionaris”; hi havia el que hi tenia el germà, ferit o mort.
No li calgué a Jorge esforçar-se massa, avançant a quatre grapes com tots els qui composàvem el grup, per a localitzar els primers cadàvers. Només un dels xicots vivia, ajagut de cara al cel estrellat, amb la cintura travessada per una bala. Alguns havien quedat tocant mateix de la filferrada amb el cos destroçat per alguna morterada o per una ràfega de metralladora.
Enmig del flameig i el soroll d’algunes explosions que es produïen a l’atzar i que esquinçaven la fosca per uns instants, el nostre escamot de rescat pogué emportar-se algun dels cadàvers. No vam trigar, en Jorge i jo, a oir un panteix. Una de les figures, sota d’uns ceps, es bellugava. El ferit era un xicot corpulent. Jorge em va dir que l’ajudés a posar-se’l a l’esquena. El vaig fer desistir -jo era més corpulent que ell- i em vaig posar de quatre grapes. Jorge ajuda el ferit a posar-se al meu damunt, fortament agafat per dessota els braços. Lentament, avançant al llarg d’un reng de vinya i d’una fassera, vàrem arribar tots tres fins el lloc on els sanitaris tenien els baiards preparats.
L´operació de rescat fou incompleta, però l’endemà, almenys en dos pobles de l’Urgell -Ivars d’Urgell i Vilanova de Bellpuig- pogué fer-se l’enterrament d’un milicià amb un taüt cobert amb la roja bandera de les JCI, les joventuts del POUM. A Vilanova recorden encara avui l’emotiu discurs que Santiago Palacin, un dels nostres millors oradors, va fer en el cementiri.
Aquest fou el final de l’operació de rectificació de front que Orwell deixà de veure o de recordar quan va escriure el seu llibre.
Poques coses més passaren en aquell sector fins que, arran dels lamentables “fets de maig” de Barcelona, i després del fallit atac general a Osca fou dissolta la Divisió 29 i Jorge passà a la reraguarda on romangué fins que, reconeguts per l´Alt Comandament de l’Exèrcit els quadres d’oficials i comandaments de la Divisió, sortí destinat a l’Exèrcit del Sud en el sector
de Motril, Granada.
Res no tingué d’estrany que restant aquell front -com tots els altres sectors del front d’Andalusia- completament en calma, quan l’exèrcit de Franco, després de la desfeta republicana {comunista) de Terol, avançà cap a Llevant, per trencar la zona governamental, separant-ne Catalunya, el batalló comandat per Jorge fos dels primers a sortir cap al front de Llevant; Jorge s’havia ofert voluntari. En una de les acarnissades batalles, quan les tropes franquistes s’apropaven a Sagunt, el menut comandant caigué mort al davant del seu batalló. Ferit dues vegades aquell mateix dia, no permeté ser evacuat. L’obscur, l’inquiet i modestíssim comandant del POUM, que tantes accions ardides i sempre anònimes havia realizat, queia
definitivament enfront d’un enemic a qui ja el malaurat exèrcit republicà no podria deturar.
Allí, sota uns tarongers, finiria la vida d’un heroi anònim, un veritable soldat desconegut que res mai no havia fet per fer-se conèixer o fer parlar d’ell.