Enemic acèrrim de l’opressió i de la injustícia per damunt de tota altra consideració, Ramón Fernández Jurado fou un defensor de la causa dels humils, dels damnats de la terra, combatent per la llibertat dels homes I dels pobles amb el fusell a la mà quan fou necessari I combatent a tothora amb la seva ploma punyent i infatigable.
Company generós, amic entranyable, germà en la gran munió socialista, a quin ideari restà sempre fidel, inicià la seva trajectòria política en el Bloc Obrer i Camperol a començament de la dècada de 1930 i sense solució de continuïtat en el POUM, en el PSC-Congrés i finalment -culminació del cobejat somni unitari- en el Partit dels Socialistes de Catalunya, on la mort el sorprengué després de 54 anys d’ininterrompuda activitat.
Andalús d’origen -almerienc de naixement- i català d’adopció fou més que això. Esperantista de pro, la seva pàtria era el món. Fou un socialista internacional. Un idealista. Pertanyia a la generació de la Guerra Civil, integrat en el grup -cada vegada més esmicolat per l’inexorable pas del temps- dels darrers romàntics de la frustrada revolució democràtico-socialista.
Autodidacte com tants i tants dels homes més representatius de la classe treballadora, arribà a assolir una meritòria cultura forjada principalment en els ateneus i centres obrers de l´època que eren la universitat dels pobres. Passà per l’escola primària, per la del treball, per la complementària d’oficis, per la de Belles Arts, àvid d’ampliar els seus coneixements professionals i tècnics. Estudiós obstinat, ja en edat molt avançada obtingué de la Universitat Autònoma el títol de professor de català.
Era també home de moltes i variades activitats, des del ventall que anava del seu ofici de mestre ebenista, passant pel d’expert cooperativista, orador, professor d’esperanto, publicista, poeta i radiofonista al Xile de Salvador Allende, fins a iniciador i/o col.laborador de gairebé una desena d’entitats populars de característiques diverses, tal com els Amics del Sol, l’Associació de Veïns, el Grup esperantista Paco kaj Amo, la Cooperativa Obrera de Consum dels Teixidors de Mà de Gracia, etc.
Vinculat sempre a la UGT, llevat d’una efímera passada per la CNT quan tenia 15 anys, destacà en les lluites sindicals i polítiques durant el període de la II República. Enquadrat en l’Aliança Obrera, de la que el Bloc Obrer i Camperol n’era l’ànima, participà activament en els fets d’octubre de 1934 i en l’acció clandestina subsegüent.
Combatent a primera fila des de la matinada del 19 de juliol del 1936 contribuí a vèncer la insurrecció militar-feixista a Barcelona. Fou també dels primers milicians que marxà voluntari a terres d’Aragó al cap d’una centúria de la columna Joaquim Maurín, que després es convertiria en la 29 Divisió del POUM. Fou perseguit pels stalinistes arran dels Fets de Maig del 1937. Més tard, en el front de guerra fou ferit, empresonat, jutjat i comdemnat pels feixistes a trenta anys de presó.
Peça important en la clandestinitat dels terríbles anys 40 i, en els especialment aterridors primers anys d’aquella dècada. Dins de la mateixa presó Model de Barcelona collaborà a la difusió del document que denuncià l’afusellament/assassinat del President Lluís Companys (15-10-1940); document multicopiat que l’organització resistent divulga per Catalunya i que esdevingué la primera publicació clandestina després de la Guerra Civil. Més tard, gaudint de llibertat condicional (1942), la seva aportació al treball il.legal d’aquells anys fou tan intensa -impremta clandestina, pas de fronteres, actes de suport logístic a la guerrilla urbana- que amb la policia darrera els talons se l’obliga a exiliar-se en el transcurs de l’any 1948.
Retornà al cap d’uns anys i de seguida participà en accions populars contra el franquisme a l’Hospitalet de Llobregat i molt particularment a Bellvitge, districte on aleshores residia, lluny de l’anterior barriada de Gràcia de la seva joventut. I, seguint l’ordre del temps, fou esforçat paladí de l’Assemblea de Catalunya. A la primera meitat dels anys 70 les reunions més importants del POUM van celebrar-se a Bellvitge i Fernández Jurado, com quasi sempre, tingué cura de cercar el local i de garantir-ne la seguretat. Mai una falla. Més endavant, a la tardor del 1976, amb antics companys del col.lectiu de tota la vida, s’incorpora al procés constituent del PSC-Congrés, avançada de la unitat dels socialistes de Catalunya.
Al llarg de la seva existència ocupa diferents i importants carrecs de responsabilitat en el partit, en el sindicat, en la milícia obrera i en el món d’estaments ben populars. Darrerament, abans de morir, era regidor de cultura de l’Ajuntament de Castelldefels i diputat socialista a Catalunya en ocasió de les eleccions de 1983 i 1984, respectivament. Pero, massa tard, perquè des del hemicicle del Parlament hom pogués sentir la seva veu poderosa i la seva paraula clara dient les coses pel seu nom, sense eufemismes, sense embuts, La memòria historica, el verb directe i expressiu i la claredat de conceptes eren atributs que posseïa.
A la primavera del 1984 ingressà a la Ciutat Sanitaria de Bellvitge d’on només en sortiria, abans de la defunció, en cadira de rodes per assistir a la sessió inaugural del nou Parlament català. Poc més tard, el 26 de juny, moría Ramón Fernández Jurado víctima d’un càncer gastric. Des de llavors els companys que el sobrevivim estem més sols.
Fou un combatiu home del poble i pel poble. La seva lluita fou, essencialment, per la Llibertat i la Justicia social i la seva vida gresol on s’hi fonien generositat, noblesa i honestedat.