No sé pas si entre els homes del POUM ha pogut haver-hi emboscat algun espia al servei de Franco, de Hitler o de qualsevol de la colla d’encanallats que volen occir les llibertats populars del poble espanyol, per tal de junyir-lo a l’esclavatge a què estan sotmesos els països de règim totalitari. M’inclino a creure que n’hi ha hagut, com n’hi ha hagut i n’hi ha, crec jo, a tots els sectors antifeixistes. El que jo vull afirmar, perquè d’això m’atreveixo a dir que n’estic segur, és que ni l’Andreu Nin ni cap, potser, dels dirigents i militants de llur organització política, no són espies ni res d’això que la rancúnia dels comunistes oficials ha volgut atribuir-los. […] Arran dels fets de maig a Barcelona, algú ja intentà que l’anterior Govern de la República acordés la dissolució del POUM, la suspensió de la seva premsa i l’empresonament dels seus dirigents. ¿Motius en què hom fundava la proposta? Els textos del diari poumista La Batalla. Jo sóc testimoni de com Largo Caballero s’oposà resoltament i enèrgica a la pretensió que el Govern servís per tal que algú ventilés un plet de família… Caballero afirmà que un Govern presidit per ell no sentaria el precedent de dissoldre un partit pels motius que hom al·legava. “Si ací hi ha quelcom de delictiu -deia ell, assenyalant els números de La Batalla exposats damunt la taula de Consells- que hom ho remeti al Fiscal i que sigui aquest, si creu que hi ha motius suficients, el que dissolgui el POUM i que faci tot el que hom proposa. Però tolerar jo que això ho faci el Govern…” Les paraules de Largo Caballero eren un lliçó, àdhuc per als més exaltats partidaris de la dictadura. Calia, doncs, cercar la manera d’acabar amb els trotskistes, o almenys, intentar-ho, sense que intervingués prèviament el Fiscal. Si hom comptava amb un aparell policíac, com el de Madrid, poc havia de costar l’ordiment d’una trama que fes aparèixer els trotskistes com aliats de Hitler i de tots els feixismes. La trama ja ha estat ordida, però això no sempre és una prova material del fet que hom es proposa perseguir. Jo crec sincerament que si alguna cosa queda demostrada, arran de la tragèdia del POUM, solament serà el sadisme del partit que ha volgut perseguir els trotskistes sense altre motiu que el d’ésser-ho. I no és que jo vulgui fer calendaris. Els dies parlen amb prou claredat, al meu entendre, i el temps serà el que doni o em negui la raó. Per ara, només hi ha el fet de les detencions i, el que és més greu, el fet que ningú no conegui el parador d’alguns dels detinguts [un era Nin]. I això podria ser la mort moral d’allò altre.