El 1916 Lenin, encara exiliat a Suïssa, escrivia un nou llibre, L’imperialisme, darrera etapa del capitalisme, que resultà una mena de profecia a l’inrevés. L’imperialisme durà, en la seva forma colonialista, fins a les acaballes de la Segona Guerra Mundial i es transformà en altres coses, per esdevenir, ara, globalització.
Mentrestant la burgesia havia canviat de forma, els amos ja no comptaven -fora de les petites empreses familiars- i eren substituïts pels executius. El capitalisme es tornava anònim. El proletariat, per la seva banda, canviava també, des d’aquella classe de la qual Marx deia que no tenia res a perdre fora de les seves cadenes, a la classe que no té res a perdre fora de les seves hipoteques, el pis, l’automòbil, la moto dels fills i, aviat, l’Internet.
Cada cop que hi ha una crisi s’anuncia la fi del que en aquell moment regeix l’economia i, a través de l’economia, el món: del capitalisme amb la crisi del 1929, de la propietat privada absoluta amb les nacionalitzacions de després de 1945. Però cada cop es transforma i sobreviu, no pas amb l’ajuda dels seus apologistes, sinó amb la involuntària col·laboració dels seus crítics (Keynes, per exemple, amb Roosevelt, i després els laboristes i socialistes amb les nacionalitzacions i la seguretat social).
Els que fracassen són, així, els que acaben triomfant. La història econòmica, des de la revolució industrial fins ara, és justament la història dels fracassos successius dels partidaris del mercat lliure i de la sacralització de la propietat privada, i la història dels seus èxits en transformar-se i mantenir, a través dels fracassos, allò que els fa tan perillosos i tan difícils de vèncer.
Que han fracassat, no es pot pas dubtar. Passem llista, ràpidament.
El colonialisme, en lloc d’elevar el nivell de vida i cultura dels pobles colonitzats i democratitzar-los, els ha deixat en el que avui anomenem Tercer Món, dominats pels dictadors i la corrupció, les malalties i la fam.
La utilització per aquests fracassats dels avenços industrials i tècnics ha conduït a la desforestació, l’escalfament del planeta, els forats a la capa d’ozó i totes les altres malvestats que exasperen els ecologistes i deixen indiferents els accionistes.
Les privatitzacions porten a sacrificar vides per mantenir el profit (com s’ha vist en un accident ferroviari de fa poc a Anglaterra). I aquesta mateixa sacralització del profit provoca catàstrofes com la dels vaixells petroliers que destrueixen el mar, de la mateixa manera que el respecte per les enormes empreses petrolieres provoca l’encariment dels carburants i les protestes de pagesos, pescadors i transportistes.
Cosa potser encara pitjor, hi ha una transformació subterrània de la psicologia col·lectiva, de l’educació, de les relacions entre les persones, amb la submissió de la gent a la propaganda (o publicitat), que fa que habituals del fracàs puguin encara ensarronar gairebé tothom i presentar-se com els portadors del futur, amb la mal anomenada societat de la informació (que ni serà societat ni serà informació) i amb la globalització, que no serà altra cosa que l’engoliment del món sencer per aquests fracassats. Potser així s’ennuegaran i s’asfixiaran i quedarà lloc lliure per a noves idees i noves iniciatives, que siguin de veres noves i no pas fracassos rescalfats.
Els fracassats ens volen assenyalar el camí, ells que sempre l’han errat. Potser ja és hora que tracem el nostre propi mapa i marquem les etapes.
Això vol dir quelcom que per ara no es beslluma: que els que protesten presentin les seves solucions i que comprenguin que la millor manera de maleir els que causen tots aquests desastres és la del noi de la faula: assenyalar que el rei va despullat.
Per ara, tots el veuen vestit i, per això, perdem el temps volent arrabassar-li la capa o la corona.
P.S. Hi ha en català poca literatura sobre aquest tema. En anglès, dos llibres tot just publicats: Global Leaders for the 21st Century, de M.J. Marquardt i N.O. Berger (SUNY, Albany) ens presenta com a model dels homes que orientaran la globalització els dirigents d’unes quantes grans empreses i assenyala els requisits que han de reunir. Esfereïdor… Més tranquil·litzador és Growing Prosperity, de B. Bluestone i B. Harrison (Century Foundation, NY), que defensa la tesi que només pot considerar-se creixement econòmic real el que es realitza amb equitat. Però encara queda per discutir què és equitatiu, oi?