Quan Maurín morí, el 1973, un diari de Barcelona publicà una esquela dient que Maurín havia mort «habiendo recibido los Santos Sacramentos y la bendición apostólica». Era fals. Una carta meva al diari, dient que havia mort com visqué sempre, no es publicà. Els vells enemics li havien jugat una mala passada.
Els professors d’universitat que precedeixen el meu escrit s’han referit al Maurín polític, dirigent, orador, escriptor, i a les etapes públiques de la seva vida. Hi ha, però, un Maurín del qual no poden parlar, per raó de l’edat: aquell que els seus companys mai anomenaven d’altra manera que pel seu nom: el Quim. I dic que hi ha aquest altre Maurín, així, en present, perquè és justament aquesta presència, al cap de gairebé 60 anys que molts el veieren i escoltaren per darrer cop, el que va portar a organitzar l’homenatge del seu centenari.
No hi va haver retrats, ni flors, ni punys alçats ni himnes, car sabem com se sentia d’incòmode quan havia de cantar La Internacional o aixecar el puny.
Maurín fou mestre de professió. L’ exercí al Liceu Escolar de Lleida, que dirigia Frederic Godàs. Allí, niu de republicans, descobrí el republicanisme i després el sindicalisme de la CNT i el marxisme. Pero el Quim seguí fent de mestre, tota la vida, encara que, traslladat a Barcelona, la seva escola fou primer la CNT, després els Comitès Sindicalistes Revolucionaris, més tard la Federació Comunista Catalano-Balear, el Bloc Obrer i Camperol i, finalment, el Partit Obrer d’Unificació Marxista.
Fou víctima d’un atemptat dels sindicats lliures de Martínez Anido, delegat de la CNT a 1’URSS de Lenin, empresonat, exiliat a París, retornat a Barcelona, expulsat del PC, fundador del BOC i del POUM, diputat a Madrid, empresonat de nou a la zona franquista, condemnat a mort commutat, exiliat a Nova York, fundador de l’agencia ALA i, finalment, mort d’una embolia mentre estava escrivint a un dels seus companys de mig segle… a través d’aquestes i més coses, sempre fou un mestre.
Cap a l’inici de la República ens en rèiem d’un llibre del socialista Rafael Campalans titulat Política vol dir pedagogía. Per a nosaltres, adolescents en una època en què als 15 anys ja preníem partit, política volia dir revolució.
Per a Maurín, revolució volia dir pedagogía, i abans que tot pedagogía de reunir en una sola les diverses forces revolucionàries que actuaven llavors.
Foren fruit d’aquesta visió primer el BOC, després l’Aliança Obrera, més tard el POUM i, en certa manera, quan ja era vell, la seva activitat periodística a Nova York. De fet, per a nosaltres, militar significa sempre, any darrere any, anar aprenent. I el mestre amb el qual apreníem era el Quim.
Conferències cada setmana, mítings, els dos setmanaris, L’Hora i La Batalla, la revista La Nueva Era, i converses, reunions, congressos. Tot, en certa manera, eren classes, sense que ens n’adonéssim. Érem joves i inexperts, mal.leables. El Quim ens hauria pogut rentar el cervell o formarnos al seu gust, fer-nos fanàtics. Però allò que va fou ensenyar-nos que cadascú es formés a la seva manera. I que tots coincidíssim en allò essencial, cadascú pels seus motius, podria considerar-se com una prova de l’eficacia de la pedagogia del Quim.
Aprenguérem com es podien reunir en una mateixa organització (el BOC) gent procedent del PC, de la CNT, d’un Partit Comunista Cátala (Arquer, Rodes, Farré), i gent procedent de 1’Estat Catala de Macia (Rovira, Miravitlles). Aprenguérem a voler fixar nosaltres mateixos la nostra política, sense esperar ordres ni indicacions de Moscou.
Alguns aprengueren a parlar en mítings, altres a escriure en periòdics obrers, altres a organitzar sindicats i vagues, alguns a manejar pipes (pistoles) i a lluitar per les cantonades el 19 de juliol, i alguns a morir al front o sobre l’asfalt, o a corsecar-se a les presons.
Aprenguérem que una part del respecte i de l’afecte pel Quim es manifestava justament no estant-hi d’acord quan discrepavem amb ell, i estant-hi d’acord quan hi coincidíem, però mai només perquè fos el Quim. Una altra prova de l’eficacia d’aquesta pedagogia fou que, perduda la Guerra Civil, amb els dirigents assassinats o exiliats, els poumistes que hagueren de quedar-se reorganitzaren el partit, que fou, amb la CNT i el Front Nacional de Catalunya, de les primeres organitzacions clandestines antifranquistes.
Amb els temps ens adonàrem que el Quim era tímid, que no sabia manifestar els seus sentiments i que allò que més apreciava en els al tres era que tinguessin la seva pròpia opinió. En més de quaranta anys de tractar-lo, només un cop tingué un gest calorós: quan el vaig veure al seu pis novaiorquès de Riverside Drive, dos dies abans que morís i quan, sens dubte, ja temia que es repetís I’embòlia.
El que per a nosaltres era camaraderia, per a ell era amistat. Quan finalment va poder sortir d’Espanya tenia una visió molt crítica de la Guerra Civil i del que havia estat la política del POUM. L’ exposà als seus vells companys (Bonet, Arquer, Gorkín) , però decidí que aquesta manera diferent de veure les coses i el fet que ell no hagués viscut la Guerra Civil en actiu, sinó
empresonat, posava ti a la seva vida política. Tractà encara de seguir exercint de mestre, ara no directament, sinó a través del material d’opinió, seu i dels altres, que distribuïa per mitjà de la seva agència ALA, que era una empresa unipersonal.
Exposava i defensava els seus punts de vista, però li hauria semblat rebaixar-se i rebaixar els altres si hagués volgut valdre’s del seu prestigi de mestre per a fer-los acceptar. I això fou, per a nosaltres, la lliçó més important. Una lliçó que em temo que no hem sabut transmetre, ara que cap dirigent polític se sent mestre i que tots es creuen pontífexs màxims.
No sé quina hauria estat l’evolució del Quim si en lloc d’anar a Galícia a una reunió per fundar el POUM gallec, el 17 de juliol del 36, hagués vingut directament a Barcelona. Pagà aquest error per excés d’esperit de partit arnb el final, als 40 anys, de la seva vida política. No sabem quina hauria estat la seva posició aquells dies de juliol si hagués pogut ocupar el seu lloc de secretari general del POUM. Ni ell mateix podia saberho, car no respirà l’aire de Barcelona en aquelles jornades. Però cal pensar que l’haurien assassinat els comunistes de la NKVD, del PC i del PSUC, com assassinaren Andreu Nin, el seu vell company en la CNT i, després d’anys de separació, de nou en el POUM.
EIs qui el coneguérem bé no pensem en Joaquim Maurín, sinó en el Quim. I tractem de veure les coses d’avui recordant les seves lliçons d’ahir, és a dir, mirant-les amb la nostra pròpia vist