Avui, 23-7-2001
Quan acabà la Segona Guerra Mundial, el govern laborista anglès que presidia Clement Atlee nacionalitzà una sèrie d’indústries (mines, començant per les de carbó, ferrocarrils, metro). A França, el govern presidit pel general De Gaulle nacionalitzà les indústries que havien treballat pels alemanys, i també la Renault, els ferrocarrils, l’electricitat i el gas). Hi hagué, així mateix, nacionalitzacions a Itàlia, Alemanya de l’Oest i altres països. Era una tendència general, que aprofitava uns antecedents pròxims i dramàtics. Els primers passos cap a la Unió Europea foren la Comunitat del Carbó i l’Acer, o sigui, d’indústries nacionalitzades.
Als començos de la Guerra Civil nostra, els obrers de les empreses abandonades pels seus amos les col·lectivitzaren i més tard aquestes col·lectivitzacions es coordinaren; s’hi afegiren algunes nacionalitzacions, com la dels ferrocarrils. Franco mantingué la nacionalització dels ferrocarrils i n’hi afegí algunes altres, potser seguint l’exemple del general Primo de Rivera que, vint anys abans, havia creat la CAMPSA, nacionalitzant sense dir-ho la indústria del petroli.
De fet, a Anglaterra, Churchill havia nacionalitzat, sense donar-li aquest nom, unes quantes indústries relacionades amb la guerra. Fins als Estats Units se sotmeteren a control estatal nombroses indústries que treballaven per la guerra. A Alemanya, en canvi, Hitler, que havia comptat sempre amb el suport de la gran indústria, no nacionalitzà res, fora de les empreses propietat de jueus, que sovint es vengueren a empresaris nazis. Foren aquestes indústries privades les que empraren en gran quantitat mà d’obra esclava, de gent tancada als camps de concentració.
Fixeu-vos que he parlat de nacionalització -és a dir, de propietat de la nació, de la col·lectivitat dels ciutadans- i no pas d’estatització. Aquesta darrera forma sorgí a l’URSS poc després de la revolució de 1917: l’Estat esdevenia propietari i no pas els obrers (com a les col·lectivitzacions de la nostra Guerra Civil), o les indústries com a França i Anglaterra.
Les nacionalitzacions no eren altra cosa que una eina, un mitjà; el seu objectiu era dignificar el treball i limitar els efectes de la cobdícia de les grans empreses. Durant uns anys, semblava que això s’aconseguia. Però les grans empreses no nacionalitzades seguien tan cobdicioses com sempre (no produïen per tal de satisfer necessitats, sinó per guanyar diners, que això és la cobdícia, en economia, com ja ho deia Adam Smith).
Per això, fa temps -ben abans de la propaganda de la globalització-, que hem entrat en l’era de les desnacionalitzacions o privatitzacions. La cosa començà espectacularment a Anglaterra amb la senyora Thatcher, de manera més silenciosa a França amb els presidents Pompidou i Giscard, i el mateix a altres països, entre els quals l’Estat espanyol. Les estatitzacions soviètiques i dels satèl·lits de l’URSS tingueren lloc de cop, sense cap preparació, tan bon punt s’ensulcià el postestalinisme; Gorbatxov no fou a temps per orientar aquest retorn a la propietat privada.
Potser ara, estirats a la platja, podem reflexionar una mica sobre allò que la desnacionalització o privatització comporta per la vida quotidiana de tots nosaltres. Els economistes fan grans frases sobre la llibertat de mercat i altres falòrnies que ja s’escoltaven fa tres segles. Nosaltres ens acontentarem a mirar l’entorn i veure què passa.
A Anglaterra, 99 morts en quatre grans accidents ferroviaris, -amb els ferrocarrils privatitzats-, a causa de negligència en la conservació del material (és a dir, el desig de gastar menys de les empreses privades, a les quals no interessa la seguretat dels viatgers, sinó els beneficis).
A Califòrnia, les empreses d’electricitat estaven controlades. Una llei aixecà aquest control i ara la llum s’hi apaga tan sovint com aquí, on les empreses elèctriques ara són privades.
Una empresa, privada, és clar, alemanya i una de catalana, sembla que importaren garrins infectats que han infectat tots els porcs (els quadrúpedes, vull dir) del país. No eren empreses nacionalitzades, és clar. Ni ho eren les que fabricaren els pinsos animals que portaren a les vaques boges, ni les que refinen -per dir-ho així- l’oli de sansa. A Iberia vagues de pilots que temen la privatització i el mateix a la Renfe.
Abunden els exemples de coses que no podrien passar si les grans empreses fossin nacionalitzades o no haguessin estat privatitzades (mireu el garbuix de Telefónica, i la crisi de les mines asturianes, i la repercussió en la banca d’aquí del desastre argentí).
Parlem de globalització i ens pensem que només afecta el Tercer Món. És bo que això ens indigni (i fins i tot que potser indigni alguns policies disfressats). Però no ens adonem de la globalització cap a dintre, al Primer Món, que porten a terme les grans empreses, entre les quals n’hi ha que foren nacionalitzades i després privatitzades.
Diem que les privatitzacions són obra dels conservadors. Però la realitat ens diu que els privatitzadors, portin l’etiqueta política que portin, no són conservadors, sinó reaccionaris, que no volen mantenir les coses sense que canviïn, sinó que volen anar enrere.
Mentre feu el mort, a la mar tèbia sota el sol calent, penseu si la gent de fa mig segle no vivia més tranquil·la, encara que amb menys diners, i no sentia que havia avançat en el camí de la dignitat i el respecte. I penseu si vosaltres el teniu, aquest sentiment, si no s’ha degradat tant com el servei de les empreses privatitzades.
Pregunteu-vos si la febre de les privatitzacions no és part d’allò que l’ha fet minvar o desaparèixer.
I no us ofegueu, que encara us esperen més privatitzacions.