Esta importante aportación personal a la historia del POUM en la clandestinidad fue publicada en el volumen colectivo Història del socialisme a Catalunya (1940-1975), Columna Edicions.
Maig de 1939. Reunió a Barcelona d’un petit grup, amb Ernest Díaz i Merce Gelada. A partir d’ells, represa de contactes, individualment. Les trobades són de tres persones com a maxim.
Connexió amb els companys empresonats a través de llurs familiars.
1939-1940. Un important nombre de companys han establert contacte. Una part són antics militants de direcció a diferent nivell: Portela, Rocabert, Lladó, Estaran, Galo i Sancho.
Tardor de 1940. Primera publicació clandestina: L ‘Espurna. Text dedicat totalment a denunciar el processament i la mort del president Companys. En català i multicopiada.
1941. Surten dues noves publicacions: Forca i Front de la Llibertat, però només aquesta darrera tindrà continuïtat (fins a 1944). Impresa gairebé sempre, poques vegades multicopiada, escrita en català i en castellà. Forca és multicopiada i en català.
Diversos militants retornen clandestinament de l’exili i s’incorporen a la lluita resistent. Entre d’altres Utgés, Alberich, Mora (Dídac) i Guitart.
1942. Agitació i combat a través de Front de la Llibertat.
Retorn de companys. A l’hivern, clandestinament, tornen des de l’exili Pallach i Bellsolell (1).
1943. Any d’expansió i reforçament del POUM a comarques. Increment de contactes amb militants d’altres organitzacions antifeixistes. Front de la Llibertat segueix essent l’eina de treball. Detencions: Reina, Sardà, Pagès Cerdan i d’altres.
Reunió de significats militants. Acord per a convocar i celebrar una conferència. Publicació de butlletins de discussió. Treball laboriós de preparació. Als afores de Barcelona se celebra la I Conferencia nacional del POUM. S’acorda publicar Unitat annexat a Front de la Llibertat, aquesta per a defensar la unitat antifeixista i aquella per a impulsar els processos d’unitat
socialista i d’unitat sindical a través de Grups d’Unitat Obrera o Socialista GUOS) que han de promoure els militants del POUM. Reorganització del POUM sobre bases orgàniques tradicionals. Elecció de comitè executiu: David Rey; Quique Rodríguez, Pané, Pallach i Estaran. Aquesta I conferencia nacional del POUM data de novembre de 1943.
1944. Retorn a formes organitzatives habituals, amb les variants que imposa la clandestinitat. Publicació d’Unitat/Front de la Llibertat, multicopiada i en dues edicions: català i castellà. Distribució: Catalunya, València, Castelló, Balears, Madrid i altres indrets testimonials com Saragossa i Astúries. La relació amb els companys empresonats és molt regular. Dificultosa, en canvi, la relació amb l’exili (França).
Per la importància de l’activitat que mena el POUM, detencions escalonades a Madrid, Barcelona, Girona i Tarragona. Però, en canvi, a les proximitats de Santa Coloma de Farnés, assassinat a trets, a camp descobert, Àngel Gelada, militant del POUM.
Dimissió de David Rey, membre de l’executiu. Crisi interna. Preparació i convocatòria de la II Conferencia nacional del POUM (juny de 1944). Hi són representades les comarques de Catalunya i les principals seccions espanyoles. Solucions de compromís entre les tendències manifestades. Acords: reaparició de La Batalla, òrgan tradicional del POUM; supressió del GUOS; Front de la Llibertat, només com el títol d’una publicació d’agitació i combat. Elecció del primer comitè central de la clandestinitat. Renovació del comitè executiu, essent-hi representades les tendències. Aquest resta elegit així: Quique Rodríguez, Pallach, Estaran, Alberich i Utgés.
La crisi interna no minva l’activitat. Contactes regulars amb les forces polítiques i sindicals i altres organitzacions antifeixistes. A destacar les bones relacions amb la CNT i el PSOE. Difusió d’un bon nombre de butlletins d’informació, circulars, butlletins interiors, Unitat/Front de la Llibertat (tot això multicopiat) i manifestos, i La Batalla (amb la impremta «Boston»). El primer número de La Batalla data de setembre de 1944.
La reorganització del POUM a França no sembla marxar massa bé, malgrat la recent alliberació del país veí. Les notícies són confuses. Se sap que pel mes de novembre hi ha convocada una conferència a Toulouse. El comitè executiu decideix enviar-hi un delegat. Pallach és l’elegit. El mandat que s’emporta és concret.
Ni l´informe ni la documentació que aporta Pallach de retorn de França resulten satisfactoris. Hom sospita que no ha procedit pas d’acord amb el mandat atorgat. Però el que és la crisi interna del POUM a França, hom pensa que és irreversible.
Entremig d’aquests fets, culmina la reorganització de l’UGT a Catalunya, a nivell de direcció, que publica un manifest (imprès) i un butlletí d’informació (multicopiat), mentre a la impremta s’està preparant el tiratge de carnets d’afiliat. L’harmonia PSOE-POUM és perfecta.
Nou capítol de detencions. A la vetlla de Nadal, detingut Pallach. Detenció de Pané (gener/febrer 1945) i pèrdua de la impremta «Boston» i material de propaganda. Dos mesos després, aproximadament, detenció de Quique Rodríguez, David Rey, Porta i Fusté. Poden escapar-se Utgés, Alberich i Estaran, quam la policia ja els trepitjava els talons. A les Balears, detenció de Masferrer.
Entre els detinguts, dos membres de l’executiu. Reunit d´urgència el comitè central, cobreix les dues places vacants. Ara, l´òrgan rector, roman així: Estaran, Alberich, Utgés, Rocabert i Galo. Dos butlletins interiors són publicats durant el mes d´abril. L’activitat, doncs, no decreix.
Tampoc hi ha interrupció de les negociacions que es menen prop dels altres partits i organitzacions i que cristal.litzen amb la constitució a Catalunya de l’ Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), que integren Esquerra Republicana de Catalunya, Estat Català, Acció Catalana Republicana, Unió Democràtica de Catalunya, Unió de Rabassaires, Partit Cátala d’Esquerra, CNT, Moviment Llibertari, POUM, PSOE, Joventuts Socialistes i UGT. El primer manifest de l’ANFD surt el mes de maig de 1945, imprès, en català i en castellà. A continuació, el primer número d’Alianza, òrgan de l’ANFD, imprès i bilingüe. El número 2 sortirà el mes d’agost.
Finalment s’aconsegueix regularitzar el contacte amb l’exili (França). Antoni Franquesa, que més tard serà mort per la guàrdia civil, a trets, no lluny de Barcelona, n’és l’enllaç. També Bitriu, Clascà i Aranda faran aquest treball de passar i repassar la frontera clandestinament. El cas és que ara no manca informació.
Així se sap que a França s’ha constitult el Moviment Socialista de Catalunya (14 de gener de 1945), promogut per una de les tendències del POUM. La noticia agreuja la situació interna del POUM a la clandestinitat.
En un desesperat intent de mantenir la unitat del POUM, el comitè executiu disposa que Utgés i Alberich (un representant per tendència) surtin cap a França. Propòsit: mantenir el POUM com un tot fins a la celebració d’un congrés. MSC com a moviment perifèric. ANFD a Catalunya. Aquest propòsit és assumit, en general, pels companys empresonats, entre altres molts, Maurín, David Rey, Quique Rodríguez, Pané i Sardà.
A França, les propostes d’Espanya són rebutjades per la tendència MSC. No hi ha tampoc alternativa vàlida.
Al retorn de la delegació a Espanya, crisi interna total. Amb tot, esforços per tractar de mantenir la unitat del POUM a la clandestinitat. Els companys de la presó redacten un llarg document i una resolució-proposició conciliadora que és asumida per la tendència POUM, pero no per la tendència MSC.
Un darrer esforç per tal de preparar i convocar en comú la III Conferencia nacional: a) reforçament de l’ANFD, que s’incorpora al comitè peninsular; b) envigorament del procés d’unitat socialista mitjançant els blocs constituïts amb el PSOE i oberts a sectors que s’hi reclamin, sobre la base d’una federació de partits: c) enfortiment de la política d’autodeterminació dels pobles i que implica el ple reconeixement dels drets de Catalunya, Euskadi i Galícia, i d) impedir cada vegada més el procés d’unitat sindical i accelerar la creació de comitès d’enllaç UGT -CNT en els llocs de treball (2).
En el mes de novembre de 1945 apareix el número 3 de La Batalla (el núm. 2 va sortir el mes de juny) i a partir d’aquest moment anirà publicant-se mensualment, sense interrupcions, fins a la pèrdua de la impremta «Minerva» amb motiu de les detencions de l’any 1947. Encara un darrer número de La Batalla serà imprès, aquesta vegada a Madrid, i que gaudirà del favor del Comité nacional de la Federació de Joventuts Socialistes pel que es refereix al servei d’impremta i a l’acció del grup del POUM a la capital d’Espanya.
La connexió amb els companys empresonats a Barcelona és del tot satisfactòria, car el valor personal dels presos Noguero i Oliva (ambdós oondemnats a mort, penes commutades) i la complicitat d’algun funcionari ha fet possible des de temps passar tota mena de documentació, de fora a dins i de dins a fora.
El zènit de l’activitat militant del POUM s’assolirà durant el període 1946-1947. Contactes, reunions, difusió de propaganda, etc., de cara a l’acció política general i a la unitat socialista i sindical en particular. Sovintejaran també les anades i tornades -clandestinament, travessant muntanyes- de delegats del comitè executiu per a millor coordinar amb el comitè de relacions del POUM a França i organismes de l’exili com la presidència de la República i de la Generalitat.
En el mes de gener de 1946 surt al carrer el primer número de Catalunya Socialista, òrgan del POUM en llengua catalana.
Per a examinar la situació política general i fixar-ne les conclusions, convocatòria i posterior celebració de la IV Conferència nacional de POUM (29 de juny de 1946), a Barcelona. Bandera roja al fons de la sala amb l’anagrama POUM i els retrats de Marx, Lenin, Maurin i Nin. Delegacions de tot arreu fan que aquesta sigui la conferència més nombrosa a la clandestinitat. Especialment important el debat i la resolució sobre política nacional.
Per l’activitat desplegada, més detencions, sortosament escalonades. Entre els detinguts, Berdejo, Alberich i Bitriu (Josep) en el transcurs de 1946 i, Rocabert, Aranda i Sancho durant l’any 1947.
A les acaballes de 1947 l’oposició, en el seu conjunt, arribarà a aquestes dues conclusions: a) no té possibilitats d’enderrocar el règim franquista, i b) no pot esperar-ne l’ensorrament a través d’una poderosa pressió exterior. D’aquesta manera va creant-se un clima de pessimisme molt accentuat. I molts militants aniran renunciant a prosseguir el combat sense perspectives de victòria.
La V Conferència nacional del POUM a la clandestinitat no se celebrarà fins a el mes d’octubre de 1951, precedida de maniobres del POUM a l’exili que provocaran una greu crisi interna.
Així la repressió que sofriran els militants en el mes de maig de 1952,(3) amb la més que considerable llista de detinguts, es produirà en plena crisi interna del POUM.
Notes
(1) Hi ha discrepància amb el que diu F.P. Verrié (“La formació del MSC”, Història del socialisme a Catalunya (1940-1975), Columna Edicions), qui afirma que Bellsolell retornà de l’exili després de la detenció d’en Pallach, al
Nadal de 1944. La correspondència entre Rovira i Bellsolell, escrita per aquest darrer des d’Alger, a finals de 1944 i començaments de 1945, sembla donar la raó a Verrié (Arxiu Josep Rovira, Fundació Campalans); però no exclou una anterior tornada de Bellsolell, el 1942, després de la qual aquesthauria hagut de tornar a exiliar-se, al nord d’Àfrica.
(2) La tercera conferència del POUM a l’interior, l’octubre de 1945, significa el trencament definitiu entre les dues tendències, que realitzen la seva pròpia conferència ja per separat, decidint respectivament organitzar uns el MSC i mantenir els altres el POUM.
(3) La caiguda de 1952 determinà la davallada de l’activitat del POUM a l’interior. Ja no fou una organització operativa amb pes rellevant als anys seixanta, malgrat que es mantindria la relació d’un grup d’antics militants entorn del que seria el secretariat polític de Catalunya del POUM. La seva historia fou el tema de debat a les Segones Jornades d’Historia del Socialisme: el POUM en la història (república, guerra i resistència), organitzades per la Fundació Campalans, el Centre d’Estudis d’Historia Internacional i l’Institut d’Història de Barcelona, el setembre de 1985.