Ens acaba de deixar, el passat diumenge dia 16 d’agost, a Roma, on feia ja anys que vivia, Nora Nin, la filla petita de l’Andreu Nin i de l’Olga Tarèeva. I ha mort pràcticament nou anys després de què ho fes Ira, la seva germana gran, en aquest cas als Estats Units.
La Nora, nascuda a Moscou, l’any 1928, va venir a Barcelona quan Nin va poder marxar de Rússia, el setembre de 1930 i va viure a Catalunya fins que el seu pare fou assassinat. Al documental de TV3 Operació Nikolai, que va desentrellar definitivament l’assassinat de Nin, hi apareixia Nora, amb un retret, de segur, inevitable: de l’Andreu Nin polític ho sabem tot, però… i del Nin pare, què en sabem? I és que la Nora, com l’Ira, va perdre el pare quan encara era una nena, i va haver de viure tota la vida amb la recança d’un pare absent en moments molt importants de la existència. Absent, no tan sols després de la seva mort.
Perquè Nin fou el prototip de revolucionari, d’home d’acció, d’intel·lectual i de polític, que va posar en primer pla la realització de l’ideal: a partir d’un moment determinat, la revolució va esdevenir l’objectiu fonamental de la seva vida, en el qual van quedar vertebrats tots els altres aspectes. Per aquesta raó Nora es podia queixar de no tenir un record de Nin com a pare. Un Nin que des del naixement de la seva filla havia patit presó en diverses ocasions, havia ocupat càrrecs de responsabilitat a Rússia i a Catalunya, havia viatjat en missions polítiques per tot Europa… havia desenvolupat, en fi, una activitat política tan absorbent que li havia deixat molt poc temps per a fer de pare.
Arran de l’Operació Nikolai, que van dirigir la Dolors Genovès i en Llibert Ferri, poc temps després aquest va explicar la seva trobada amb la Nora, amb aquests termes:
“La trobada amb Nora Nin va ser un dels moments més emotius. La vam anar a veure a Roma i li vam lliurar una còpia dels documents; ella ens va treure els records de família, les fotografies, les cartes…No estava decidida a parlar davant la càmera. Els records eren dolorosos; la Nora Nin patia un bloqueig emocional que li impedia parlar amb fluïdesa de tot el que va passar.. Finalment va fer un esforç i va acceptar el repte de la càmera. La Dolors i jo li ho vam agrair de tot cor i després ella mateixa em va reconèixer, al cap de tres mesos, un cop vist el documental, que n’estava molt satisfeta. Que tot era ja una mica menys traumàtic.”
Valguin aquestes darreres paraules per recordar la Nora, i el llegat que ens va deixar el seu pare, tan present per a molts de nosaltres. Adéu, Nora, descansa en pau.
