Probablement no us hi heu fixat, però el món polític d’aquí i de fora d’aquí xipolleja d’ex: excomunistes, exfeixistes, extrotskistes, ex qualsevol cosa.
És un exercici sa recordar, de tant en tant, aquests canvis de, diguem-ne, camisa. Ja veurem per quina raó. De moment, passem llista (incompleta i de memòria).
Podem començar, és clar, pels exfranquistes, que feren la Transició, l’acceptaren o l’aprofitaren. A aquests joseantonianos (com el mateix Aznar) els trobem avui, en munió, al PP. Només un, Jorge Vestringe, se separà de Fraga i es passà al PSOE.
Uns altres, que de l’extrema dreta (vull dir del comunisme) passaren a l’esquerra propera al PSOE, foren Cristina Almeida i Nicolás Sartorius.
Uns altres, encara, foren els de la primera ETA, sota el franquisme (que no té res a veure amb l’ETA actual). Vinguda la Transició, fundaren Euskadiko Ezquerra i s’aliaren amb el PSE (i ara, els que queden, deuen estar inquiets per la línia Redondo, que més aviat sembla una circumferència, com la del peix que es mossega la cua).
Un cas que ha format lèxic és el de Ramón Tamames, que fou del PCE i ha passat per gairebé tots els tons de la dreta. Dic que ha format lèxic perquè, a Madrid, d’un que canvia de camisa cada dos per tres en diuen un tamames. Racionero i Juaristi podrien posar-se, amb més modèstia (virtut que no sé si practiquen) en aquesta línia tamamesca.
Però els que de veres són ex són aquells que a les darreries del franquisme i durant la Transició eren membres de grupuscles comunistes que es consideraven més comunistes que el PCE de Carrillo. Si feu un esforç de memòria o de documentació, potser en recordareu alguns.
Hi ha una llista de 49 (sí, 49!) grupuscles. Descompteu el GRAPO, dos o tres de caràcter anarquitzant i dos o tres de caràcter sindical, i us quedareu amb 40 dissidents del PCE de Carrillo, o dissidents de dissidents, o trotskystes i dissidents de trotskystes. Amb noms com FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico), JGR (Joven Guardia Roja), OCE-BR (Organización Comunista de España-Bandera Roja), o encara, PCE-I (Partido Comunista de España, Internacional), o PCE-ML (Partido Comunista de España, Marxista Leninista) i dotzenes més. No em direu que no feia bonic, aquest ventall de matisos i matisets entre els posseïdors de la veritat.
Qui eren els seus militants? Pocs i tots fills de casa bona, que trobaven en les accions i les frases espectaculars una manera de rebel·lar-se contra la família. Avui trobem molts d’aquests rebels ultradogmàtics establerts en el món dels negocis (de la mateixa manera que els hippies nord-americans de l’època de la guerra del Vietnam es transformaren en yuppies conservadors, que han votat per Bush). Alguns altres ens els topem en la política, però no pas d’esquerres (ai, uix!), sinó del PP: Josep Piqué, per exemple, i Anna Birulés i aquesta ministra Pilar del Castillo, que ve de Bandera Roja, un grupuscle que defensava el dret de l’autodeterminació de les nacionalitats. Al capdavall, seguien la moda.
No passo revista per simple xafarderia, sinó perquè em sembla que hi ha una advertència de cara al futur proper.
Ara no sortim del franquisme. Hi ha ateneus i centres on els joves -alguns- van a documentar-se, a discutir, a tractar de veure com és la societat i com voldrien que fos. Però hi ha també grups d’okupes (prou nombrosos perquè hagi sorgit un nom per a designar-los, com si fossin una tendència ideològica o un partit). N’he conegut bastants, els he visitat a voltes allà on ocupen cases abandonades. I la conclusió que en trec -i que comparteixen altres que, com jo, s’han interessat pel fenomen- és que es tracta de fills de famílies benestants (fills de burgesos, hauríem dit quan jo era jove). I que no discuteixen aquelles coses que una minoria de fills d’obrers i botiguers discuteixen als ateneus populars. Dit brutalment, els okupes d’avui em fan pensar en aquells fills de burgesos que escollien, potser a l’atzar, un dels quinze o vint PCE escindits, ara fa vint-i-cinc anys, i que avui són ministres d’Aznar, diputats o empresaris.
Evidentment, no és inevitable que els okupes facin el mateix camí recorregut pels Piqué, Birulés i Del Castillo, i pels hippies nord-americans. Però…
Però per no ser un simple producte de la moda, cal que discuteixin, que elaborin teories. Tenen prou educació per a fer-ho. Sense teoria no hi ha acció sinó autopsicoteràpia.
Potser que es diguessin que voler portar el malalt -la societat- al quiròfan sense haver estudiat abans anatomia i fisiologia és resignar-se, en el menys dolent dels casos, a fer que no millori.
Podrien començar per esbrinar què han fet els okupes de fa quinze o vint anys, i tractar de veure per què no han assolit res. Així sabrien, sense passar-hi, allò que cal evitar o no imitar.
Ser inconformista per moda i seguir la moda del moment en la manera d’expressar-ho és quelcom que passa cada dues o tres generacions. Uns cops aquest inconformisme troba teories i plans de futur i llavors deixa petja i les coses milloren -o deixen d’empitjorar-. Altres cops, la cosa queda en simple rebequeria per fer-se passar el malhumor familiar, i llavors l’inconformisme és estèril i ni tan sols serveix als que hi recorren.
¿Veieu ara per què no era per xafarderia que he recordat els inconformistes adolescents del passat convertits en partidaris d’imposar el conformisme?
Potser sóc massa optimista, però tinc l’esperança que aquests exemples del que no cal fer estimulin els inconformistes d’ara a cercar a la seva manera allò que els cal fer per no errar el camí.
Amén.