El vocabulari és revelador -o traïdor, com vulgueu. Sobretot els mots que es repeteixen a tort i a dret, sovint allí on no són necessaris.
Els psicòlegs -i els psicoanalistes abans que Freud passés de moda- ho saben i els anoten per veure si així descobreixen la clau dels aspectes més amagats d’un pacient -que habitualment és més aviat impacient-. Però aquest mitjà d’apropar-se a la realitat amagada no sol practicar-se fora de la psicologia individual.
És una llàstima, car ens ajudaria a orientar-nos en un terreny que cada cop sembla més rellicós, més laberíntic i a voltes més sagnant: el de la política.
Fem una prova. Escolteu les intervencions al Parlament -no dic al Congrés dels Diputats de Madrid, car allí ja gairebé no es parla, sinó que solament s’amenaça. Un dels mots que surt més sovint és un verb en qualsevol de les seves formes: el verb creure. Jo crec que hauríem de… El meu contradictor creu que… Crec que hem passat massa temps discutint això… Tant li fa. Sempre es creu.
Anem al Fabra: «Admetre alguna cosa com a certa». «Tenir fe en la realitat, en l’eficàcia, en la probabilitat d’una cosa». I dóna com a exemples, entre altres: «Creus en la revolució? Creure en la vida eterna». Fixeu-vos: diu «Teniu fe»…
Multipliqueu els exemples, si voleu, i trobareu sempre el mateix ingredient: acceptar com a realitat quelcom indemostrable. No cal ser filòsof per concloure que el fet de creure denota una visió religiosa de la realitat o d’aquella part de la realitat a la qual s’aplica el verb.
I aquí és on ens estreny la sabata fins a fer-nos coixejar.
Per a un creient, les coses en les quals creu no s’han de sotmetre a examen; dubtar-ne és pecat, car li vénen decidides des de més amunt, des de les altures -el cel, el wahalla-, i sortiren, per primer cop, de la boca de la divinitat en la qual es creu. Són veritats que no necessiten demostració, justament perquè són indemostrables.
Aplicar aquest mecanisme de la fe a les coses de cada dia, a les relacions entre els homes per a governar-se, pagar impostos, demanar documents d’identitat, treballar i cobrar pensions, i moltes coses més, és pixar fora de test. Cap divinitat ha fixat mai quines han de ser les teories polítiques que inspiren uns governants o altres, les interpretacions de la realitat en què es basen els programes dels partits, les aspiracions que els polítics tracten de satisfer. A tot estirar, en certes ocasions de molta malastrugança, una Església o una autoritat religiosa afirma que tal o tal altra actitud és ben vista o mal vista a les altures divines, però això, evidentment, és també una qüestió de fe: creure que aquesta autoritat religiosa conversa amb la divinitat.
La política no és una religió. Fer com si ho fos -o sigui, creure que un o altre programa, partit, polític o teoria és infal·lible, és cosa de fe i no de raonament, de discussió, de polèmica legítima. Equival a renunciar a la política i a substituir-la per… bé, a casa nostra podríem dir que per una versió modernitzada del franquisme, i arreu que per una forma dissimulada de dictadura disfressada de democràcia.
La política, evidentment, és l’art de cercar solució als problemes que es plantegen a la gent no com a individus privats sinó com a part de la societat. Depèn, doncs, de l’anàlisi de la realitat, d’allò que es vulgui solucionar, de la manera que es cregui més encertada de solucionar-ho, i dels mitjans de què es disposi per a aplicar les solucions que es triïn… i també, és clar, de la capacitat de convèncer la gent que la solució proposada és la millor o la més a l’abast o la menys dolenta i que qui la proposa és la persona, el grup o el partit més adequat per a aplicar-la.
I res de tot això és qüestió de fe, ni ens ve dictat per les altures de la divinitat ni dissentir-ne és pecat mortal.
No es tracta, doncs, de creure. Creure, en política, és símptoma de mandra mental i d’incertesa intel·lectual. Això, justament, és el que estem vivint a Europa, aquestes setmanes: a França amb l’ensulsiada de l’esquerra de Jospin, a Alemanya amb el pas de la dreta civilitzada a una dreta que ja dóna signes de racisme, a Holanda amb l’ascens d’un partit per la divinització electoral del seu líder assassinat, a Anglaterra pel thatcherisme creixent entre els que envolten Blair, als Estats Units per la popularitat de Bush, a Espanya per la «franquització» de l’aznarisme.
Així doncs, tant a la dreta com a l’esquerra, però sobretot a l’esquerra, cal deixar de creure i tornar a pensar des dels fonaments. No esperem que ningú, des de les altures, ens doni respostes. I cal, sobretot, que ens atrevim a fer -i a fer-nos- les preguntes que més por ens provoquen i que més ens inciten a creure per evitar de cercar-ne la resposta.
Oi que ens entenem?