La política revolucionaria del POUM (Wilebaldo Solano, 1985)

Texto revisado de una conferencia de Wilebaldo Solano en el Ateneo de Madrid en diciembre de 1985. Fue publicado originalmente en la revista Iniciativa Socialista nº 40, junio 1996, con el título «La significación histórica del POUM». Se incluyó con el título de «La política revolucionaria del POUM» en el libro El POUM en la historia, publicado en 1999. Las notas al texto son de la Fundación Andreu Nin.

Continuar leyendo «La política revolucionaria del POUM (Wilebaldo Solano, 1985)»

Juan Andrade, un 1º de mayo, hace cuarenta años (Pelai Pagès, 2021)

Era el día 1 de mayo de 1981 cuando Juan Andrade, uno de los fundadores del Partido Comunista de España, de la Izquierda Comunista y, posteriormente, del POUM, nos dejó después de una larga enfermedad, como recuerda la nota que nos envió su compañera Mª Teresa. Una fecha, no hace falta decirlo, enormemente emblemática para una personalidad que desde muy joven había estado combatiendo en el movimiento obrero. Nacido en 1897, había comenzado a militar en las Juventudes Radicales de Madrid, pero en 1916 ingresó en el Grupo de Estudiantes Socialistas y hasta el mes de abril de 1920 perteneció a las Juventudes Socialistas. Entusiasta de la revolución rusa, fue uno de los protagonistas de la escisión en abril de 1920 que llevó a la formación del Partido Comunista Español y al año siguiente al definitivo Partido Comunista de España, en el seno del cual dirigió su órgano de prensa «La Antorcha», hasta que, con el ascenso de Stalin al poder en la URSS y la estalinización del partido se fue apartando. Al iniciarse la Segunda República fue uno de los protagonistas del renacimiento editorial de Madrid, fundando la editorial Cenit, las Ediciones Hoy e inspirando Ediciones Oriente.

Continuar leyendo «Juan Andrade, un 1º de mayo, hace cuarenta años (Pelai Pagès, 2021)»

Del tiempo en que Eugenio Fernández Granell tenía razón. Revolución, surrealismo, antitotalitarismo: 1936-1950 (Claudio Albertani, 2021)

Yo formé parte durante la guerra de una emigración socialista variopinta y más bien desfavorecida, porque seguíamos remontando la corriente de grandes ilusiones hoy desvalorizadas. Nunca hemos dejado de mantener nuestra protesta contra todos los despotismos sin excepción. Nunca hemos consentido en denunciar ciertos campos de concentración silenciando otros… Es preciso verlo claro, diría más, ver claro sin piedad, contra todo oportunismo político o ideológico.  Victor Serge

Nos había triturado el engranaje que habíamos puesto en marcha con nuestras propias manos. Cual ruedas del mecanismo, aterrorizados hasta el extravío, nos habíamos convertido en instrumentos de nuestra propia sumisión.  Todos los que no se alzaron contra la máquina stalinista son responsables, colectivamente responsables de sus crímenes. Tampoco yo me libro de este veredicto. Pero ¿quién protestó en aquella época? ¿Quién se levantó para gritar su hastío?   Leopold Trepper Continuar leyendo «Del tiempo en que Eugenio Fernández Granell tenía razón. Revolución, surrealismo, antitotalitarismo: 1936-1950 (Claudio Albertani, 2021)»

Vidas paralelas: Andreu Nin y Joaquín Maurín (Wilebaldo Solano, 1993)

Ponencia presentada  con motivo de la celebración del centenario de Nin en la Universidad de Barcelona en octubre de 1993. Texto incluido en el volumen Andreu Nin i el socialisme y en el libro El POUM en la historia. Continuar leyendo «Vidas paralelas: Andreu Nin y Joaquín Maurín (Wilebaldo Solano, 1993)»

Els estalinistes del PCE i del PSUC: l´assassinat d´Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM (Miquel López Crespí)

(I)

Imaginava que, a aquestes alçades de la història, el fet històric de la complicitat absoluta de la direcció estalinista del PCE i del PSUC amb la GPU soviètica i els botxins enviats per Stalin per a matar Andreu Nin era quelcom que ja no s´havia de discutir per l´abundor de proves històriques que hi ha al respecte. Però sembla que l´amic Pere Meroño no coneix l´amplíssima sobre la matèria publicada d’ençà fa més de quaranta anys a Catalunya i l´Estat espanyol. La majoria són llibres que els marxistes de finals dels seixanta i començaments del setanta llegíem i estudiàvem en els seminaris de formació o, simplement, per curiositat històrica. En referència als assassinats de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937 George Orwell ens va deixar aquella meravellosa i instructiva obra titulada Homenatge a Catalunya que demostra, sense cap mena de dubtes, el paper dels estalinistes espanyols i catalans, és a dir, del PCE-PSUC, en la repressió dels anarquistes i comunistes del POUM. És una obra bàsica, bona de llegir, instructiva, un document bàsic per a conèixer aquella època històrica, que sembla que no ha llegit Pere Meroño, o que no en recorda el contingut. Aquesta obra clàssica per a copsar el paper nefast de l´estalinisme en temps de la guerra civil es pot ampliar si hom ho desitja amb aportacions com la de John Langdon-Davies, La setmana tràgica de 1937. Els Fets de Maig (Barcelona, Edicions 62, 1987). Però malgrat la documentació nova que aporta, no supera ni de bon tros la famosa Homenatge a Catalunya d´Orwell. Així i tot és necessari conèixer-ho tot al respecte.
El paper sinistre en la criminalització dels antifeixistes del POUM i la CNT i la part que els estalinistes tengueren en l´assassinat d´Andreu Nin, Camillo Berneri i centenars d´anarquistes i poumistes és documentat en nombroses obres de l´historiador Víctor Alba, concretament en El marxisme a Catalunya (Barcelona. Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels volums Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín.
L´Editorial Ruedo Ibérico, famosa a les darreries del franquisme per les eines imprescindibles de recerca que posava al nostre abast, publicava una documentació precisa quant als elements de l´estalinisme espanyol que, fent de sicaris de la policia política soviètica, treballaren activament en la criminalització de la CNT-FAI i també del POUM. El llibre, eina bàsica per a copsar el paper del PCE en l´assassinat i persecució dels revolucionaris de l´Estat espanyol que no obeïen a Moscou és de l´historiador Andrés Suárez i porta per títol El proceso contra el POUM: un episodio de la Revolución Española. Moltes de les conclusions de l´historiador Andrés Suárez són confirmades per Frank Mintz i Miguel Peña en la recopilació de textos que es publicaren durant els Fets de Maig de 1937; textos, la majoria dels quals són signats per «Los Amigos de Durruti», el grup que s´enfrontà al PCE-PSUC i es distingí en la defensa dels perseguits, torturats i assassinats pels estalinistes. El llibre Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de Mayo va ser editat per Campo Abierto Edicions, a Madrid, l´any 1978.
Recentment, el col·lectiu de recerca històrica «La Trinxera» ha estudiat l´assassinat d´Andreu Nin i ha publicat les seves conclusions en el web de la Fundació Andreu Nin. El treball porta per títol «La desaparició d´Andreu Nin» i confirma que Nin, després de ser segrestat a Barcelona el 16 de juny de 1937, va ser traslladat primer a València i posteriorment a una txeca estalinista del PCE, la mansió dels aristòcrates i menbres de la direcció del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Tots els historiadors esmentats confirmen com els estalinistes espanyols treballaven en estreta unió amb la policia política d´Stalin per a portar endavant la seva tasca criminal contra els revolucionaris de l´Estat espanyol. Exestalinistes destacats, com el tèrbol Enrique Castro Delgado, n´han parlat a Hombres Made in Moscú, llibre publicat per l´editorial antimarxista Luis de Caralt, a Barcelona. l´any 1963. Més recent és l´estudi dels crims estalinistes a l´Estat espanyol descrits pel dirigent de la IV Internacional Arturo Van den Eynde (l´Aníbal Ramos de la clandestinitat) Aquest estudi es pot trobar en el llibre El proletariado contra la ´Unión Sagrada. Anti-Carrillo (Madrid, Crítica Comunista, 1980), concretament a les pàgines 117-140.
Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d´anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l´estudi d´algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l´obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l´any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937).
Com deia al començament d´aquesta nota, la bibliografia que hem consultat d´ençà els anys seixanta i setanta és tan extensa que no es pot resumir en aquestes breus retxes. En la història de Burnet Bolloten La Revolución Española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona, Editorial Grijalbo, 1980), i en el capítol ´entre d´altres- «Catalunya: revolución y contrarevolución» (pàgs. 515-558) podem seguir pas a pas les campanyes de «Mundo Obrero» (portaveu del PCE), de Santiago Carrillo, la Passionària, José Díaz i tota la plana major dels companys de viatge de la policia secreta d´Stalin, quant a criminalitzar i demanar l´extermini del POUM i d´Andreu Nin. Les hemeroteques serven la memòria històrica d´aquesta incitació diària al crim. Mai, cap dirigent del PCE-PSUC ha demanat perdó per aquests crims comesos contra els revolucionaris de l´Estat espanyol!
Com he dit al començament d´aquest escrit, imaginava que, amb tanta abundor de materials, amb la investigació al respecte de què ens forneix dia a dia la Fundació Andreu Nin, debatre sobre la responsabilitat del PCE-PSUC en l´assassinat d´Andreu Nin, Camillo Berneri i tants de revolucionaris antiestalinistes seria cosa del passat, ja no tenia sentit. Veig que anava errat. Negar el paper dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en aquests assassinats és com negar l’assassinat de Trotski per part del militant del PSUC Ramon Mercader, assassí que actuà a les ordres de la policia política d´Stalin. Caldria no aferrar-se a la «darrera línia de defensa» segons la quals els del PCE-PSUC anaven enganyats i tota la culpa la tengueren els soviètics.
Entre la nombrosa informació existent que pot documentar la participació dels estalinistes espanyols i catalans del PCE i del PSUC en la persecució i criminalització dels «trotskistes» del POUM podríem destacar, com ja hem escrit en altres articles, el famós llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya (Barcelona, Edicions Ariel, 1969), i també Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937) (Barcelona, Anagrama, 1977) de Francesc Bonamusa. Ambdós llibres ens informen extensament del paper criminal de les direccions del PCE i del PSUC en les campanyes de difamació contínua dels militants del POUM mesos abans de la detenció i assassinat d´Andreu Nin i de la il·legalització i empresonament de moltíssims militants del POUM, posteriorment. Abans dels sangonosos esdeveniments dels Fets de Maig del 37 a Barcelona, l´atac contra les conquestes revolucionàries del 19 de juliol, l´intent del PCE-PSUC d’acabar amb les col·lectivitzacions, el poder de les milícies, l´autogestió obrera a les fàbriques, ja s´s’han donat nombrosos assalts de militants del PCE a les seus del POUM, com informa Francesc Bonamussa. Com explica Jordi Arquer, dirigent primer del BOC i després del POUM, en el seu estudi «Objetivo: liquidar al POUM»: «Los hechos de mayo [1937] fueron una explosión espontánea de la clase obrera frente a la minimización y el debilitamiento de la revolución, de las conquistas revolucionarias. Esto se avenía con la política de la URSS que no quería el triunfo de la revolución. […] Andreu Capdevilla, presidente del Consell d´Economía de Catalunya, me dijo en una ocasión, ya en el exilio, que los partidos burgeses y el PSUC querían deshacer las colectivizaciones incluso quince días antes de entrar en Barcelona los nacionales.
´Ni la URSS ni su internacional comunista han podido nunca admitir la existencia en ningún lugar del mundo de partidos comunistas no oficiales, es decir, que no dependieses o que no estuvieses adscritos a la III Internacional. […] Pero nuestro caso [l´existència del POUM], el de Cataluña, era para dirección de la III Internacional un problema. Porque siempre, desde la creación del Partit Comunista Català había sido más fuerte e influyente en todos los aspectos de la vida pública (sindical, política, etcétera) que el partido oficial dependiente de Moscú. No podían admitir que hubiera un partido comunista más fuerte que el oficial y menos aún cuando en este país se había declarado una revolución. Tras los primeros tiempos de desorientación, al comienzo de la guerra, el PCE decide apoyar la creación de una república parlamentaria de nuevo tipo y esta será su consigna durante toda la contienda. Para ellos la guerra era un problema de antifascismo, no de revolución. Su actitud era contrarrevolucionaria, por eso iban contra las colectivizaciones y todo lo que significara un apoyo a la revolució. Eran objetivamente unos aliados de Franco porque también este iba contra la revolución social y el derecho de las nacionalidades ibéricas a su independencia».
La campanya contra els «perillosos elements trotskistes» ja fa temps que ha començat a l´URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l´historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l´empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d´Octubre ´parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov… –, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. Cap a l´any 1997, l´historiador Josep Termes, en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa recomanava uns quants llibres dels publicats aleshores, imprescindibles quant a assabentar-se del rerefons dels sagnants Fets de Maig de 1937, l´assassinat de Camillo Berneri i Andreu Nin i de centenars de militants revolucionaris d´aquella època. Josep Termes situa, d´entre d´altres, les obres de: Víctor Alba (El marxisme a Catalunya. 1919-1939, 4 vols., Barcelona, 1974-1975); Andrés Suárez (El proceso contra el POUM., París, 1974); Manuel Cruells (Els Fets de Maig, Barcelona, 1970); Julián «Gorkin» (El proceso de Moscú en Barcelona. El sacrificio de Andrés Nin, Barcelona, 1974); Wilebaldo Solano («Assaig biogràfic», en la reedició del llibre de Nin Els moviments d´emancipació nacional, París, 1970) i el de Juan Andrade Prefacio a Andrés Nin. Los problemas de la revolución española 1931-1937, París, 1971). Termes hi afegeix igualment l´important llibre de Burnet Bolloten La revolución española. Las izquierdas y la lucha por el poder, editat a Mèxic el 1962, el de G. H. Meaker The Revoluctionary Left in Spain 1914-1923 publicat a Stanford el 1974 i el de Pelai Pagés Andrés Nin. Su evolución política 1911-1937 publicat a Barcelona el 1974.
Tot aquest material, juntament amb les edicions de nous títols i amb les investigacions de la Fundació Andreu Nin ens permet anar reconstruint el paper del PCE i el PSUC en el suport a la policia política de la burocràcia estalinista. Hi havia un seguidisme absolut envers les directrius emanades de Moscou per part de José Díaz, Dolores Ibárruri «La Pasionaria», Santiago Carrillo, Enrique Líster, Ignacio Gallego i els dirigents del PSUC era absolut. Cap divergència amb els elements de la Internacional enviats per Stalin per perseguir els revolucionaris de l´Estat espanyol i els sequaços del PCE-PSUC que els fan costat. Si les campanyes del PCE i del PSUC contra els «contrarevolucionaris del POUM» eren ferotges abans dels Fets de Maig del 37, de seguida que cessaren els trets es començà a preparar l´extermini i els processos ´que pensaven que serien com els de Moscou- contra els dirigents del POUM. N´informa extensament Francesc Bonamussa en el llibre Andreu Nin i el movimiento comunista en España (1930-1937) (Op. Cit., p. 373-383). A tall d´exemple volem reproduir aquest petit fragment del llibre per a copsar tota la profunditat sectària dels estalinistes espanyols i catalans que, finalment, portarien a l´assassinat de Nin i a l´empresonament, a les txeques del PCE a València i Madrid i del PSUC a Barcelona, de centenars de militants revolucionaris de la CNT i del POUM. Bonamussa explica: «En efecto, en su discurso del 9 de mayo en el Cine Capitol de Valencia, después de acusar a los trotskistas de contrarevolucionarios y agentes del fascismo, se dedicó a resumir el proceso realizado en Moscú, utilizando incluso términos manejados por Stalin o Manulilski. ´Todos los obreros ´afirma Díaz´deben conocer el proceso que se ha desarrollado en la URSS contra los trotskistas. Es Trotski en persona el que ha dirigido a esta banda de forajidos descarrilando los trenes en la URSS, practicando el sabotaje en las grandes fábricas, haciendo todo lo posible por descubrir los secretos militares para entregarlos a Hitler y a los imperialistas del Japón. Y cuando esto ha sido descubierto en el proceso y los trotsquistas han declarado que lo hacían en combinación con Hitler, con los imperialistas del Japón, bajo la dirección de Trotski, yo pregunto: ¿es que no está totalmente claro que eso no es una organización política o social con una determinada tendencia, como los anarquistas, los socialistas o los republicanos, sino que el trotskismo debe barrerse de todos los países civilizados, si es que de verdad quiere liquidarse a esos bichos que, incrustados en el movimento obrero, hacen tanto daño a los propios obreros que dicen defender´ […] Ante la elocuencia de las palabras de José Díaz, sólo merece destacar que los ataques del PCE al POUM fueron ´increscendo´, Mundo Obrero, órgano central del PCE, combatió constantemente al POUM y exigió su disolución. Las acusaciones de trotskistas-fascistas, de ´nidos de fascistas a sueldo de los centros de espionaje alemanes´, o de ´verdaderas guerrillas de nuestra retaguardia´ son constantes. Mundo Obrero incluso ataca a órganos de premsa y dirigentes de la CNT que defienden al POUM, como Castilla Libre o Juan López».
Però la implicació dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en la persecució, criminalització i posterior assassinat d´Andreu Nin i molts militants de la CNT i el POUM no acaba amb aquestes campanyes contínues d´intoxicació dels pobles i sectors populars de l´Estat espanyol. Els defensors actuals de l´estalinisme i neoestalinisme espanyol i català afirmen que no hi ha cap prova concreta de la implicació de la direcció del PCE-PSUC en l´assassinat de Nin i que tota la responsabilitat recau damunt la policia política soviètica que operava a l´estat espanyol. Concretament el famós Aleksandr Orlov, l´agent de la NKVD. Totes les acusacions recauen damunt seu per tal de fer perdonar els estalinistes nostrats que li donaren suport des de llocs de comandament estalinista a la policia espanyola. Segons aquesta teoria exculpatòria, Santiago Carrillo, José Díaz, Ignacio Gallego, la Pasionaria, Pere Ardiaca, tots els dirigents estalinistes espanyols i catalans que eren al servei dels agents de Stalin a la guerra, eren «innocents» perquè «mai no saberen res de les operacions de la NKVD soviètica». Amb aquesta ximpleria, simple demagògia sense cap mena de fonament, la pretesa «ignorància» dels estalinistes espanyols i catalans del que feia i ordia la NKVD, pensen que ho tenen tot solucionat. Però s´equivoquen els que escampen fum per amagar la veritat. Avui dia, amb tota la documentació que hi ha publicada al respecte, pel nombrós material de què que ens forneixen escriptors, investigadors i historiadors –basta pensar en Víctor Alba, Francesc Bonamusa, Pelai Pagès, George Orwell, Burnet Bolloten, Wilebaldo Solano, Jordi Arquer, Abel Paz, el Col·lectiu «La Trinxera», Maria Dolors Genovés, Victor Serge, Antonio Rubira León, per dir solament uns noms– sabem de l´estreta relació entre els agents de Stalin, el PCE, el PSUC i la Direcció General de Seguretat republicana. Evidentment, qui comandava en darrera instància eren els delegats de la Internacional estalinista, però els Orlov, Erno Gerö («Pedro»), Palmiro Togliatti, Vittorio Codovila, Andreu Marty, Luigi Gallo i tots els altres, res no haurien pogut fer sense el suport actiu proporcionat en tot moment per les direccions del PCE-PSUC. I en el cas de la detenció i posterior assassinat d´Andreu Nin cal recordar, com diu Francesc Bonamussa en Andreu Nin (pàg. 376): «Logicamente, estos últimos [fa referència als delegats de Stalin] tenían unos lazos de relación con los servicios secretos del gobierno republicano que debían mantenerse a través de la Dirección General de Seguridad, regentada, en junio, por el coronel Ortega, ligado al PCE».

(II)

La principal «línia de defensa» dels estalinistes i neoestalinistes catalans i espanyols quant a «perdonar» la seva intervenció en l´assassinat d´Andreu Nin, Camillo Berneri i tants i tants de revolucionaris és donar les culpes a la NKVD soviètica. Com si les direccions de l´estalinisme espanyol i català, en aquest cas el PCE i el PSUC, no en sapiguessin res. Una mentida i una cortina de fum que no s´aguanta per part ni banda. Ningú mai no ha negat, i molt manco nosaltres, la implicació d´Orlov i els agents de la policia política soviètica en els assassinats i persecució dels comunistes catalans del POUM i els anarquistes de la CNT-FAI. Però negar el paper de la Pasionaria, Líster, Gallego, Díaz, Hernández i tots els altres, entre els quals alguns comandaments de l´exèrcit com el coronel Ortega i alts càrrecs i funcionaris del PCE i el PSUC amb palanques de poder al SIM, al comissariat de guerra, amb els sectors encarregats de les txeques estalinistes, no té lògica; i la documentació que cada dia surt a la llum enterra qualsevol intent d´amagar el fet com proven de fer els simpatitzants de l´estalinisme.
A tall d´exemple, entre les desenes d´historiadors que parlen de la repressió iniciada al Principat a ran dels Fets de Maig podem llegir el que diu la documentació dels «Amigos de Durruti» que han recollit Frank Mintz i Miguel Peciña en el llibre Los amigos de Durruti, los trosquistas y los sucesos de mayo (Madrid, Campo Abierto Ediciones, 1978). Diuen «Los Amigos de Durruti», que donaren suport al POUM i a la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937: «El camarada Berneri fue sacado de su domicilio y muerto a tiros en plena calle; treinta camaradas aparecieron horriblemente mutilados en Cerdañola; el camarada Martínez, de las Juventudes Libertarias, perdió su vida de una manera misteriosa en las garras de Checa, y un crecido número de camaradas de la CNT y de la FAI fueron vilmente asesinados, Hemos de recordar que el profesor Berneri era un culto camarada italiano de esta Italia antifascista que nutre las listas de deportación, los cementerios y los campos de concentración y a la par que sus camaradas antifascistas no podía permanecer en la Italia de Mussolini.
´Una intensa ola represiva siguió a estos asesinatos. Detenciones de camaradas por las jornadas de julio y de mayo; asaltos de sindicatos, de colectividades, de los locales de Amigos de Durruti, de las Juventudes Libertarias, del POUM.
´Un suceso ha de remarcarse. La desaparición y muerte de Andrés Nin. Ha transcurrido más de medio año y el Gobierno todavía ha de aclarar el pretendido misterio que rodea el asesinato de Nin. ¿Se sabrá algún día quien ha matado a Nin´».
Així i tot, un dels documents més importants en referència als Fets de Maig de 1937, a l´assassinat d´Andreu Nin i el paper del PSUC, del PCE, del POUM i la CNT en aquelles jornades és, sense cap mena de dubte, el famós Homenatge a Catalunya de George Orwell. Quant al significat de la guerra civil, al paper dels diferents grups d´esquerra en la guerra i la revolució, és igualment imprescindible la investigació de Burnett Bolloten La revolución española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil (1936-1939) (Barcelona, Grijalbo, 1980).
Aquest importantíssim estudi és una font inexhaurible d´informació tant pel que fa a la guerra civil, els partits d´esquerra com als problemes de la revolució a l´Estat espanyol, els Fets de Maig, el control de Moscou sobre el PCE i el PSUC. És bo saber l´estricte control que la Internacional Comunista tenia sobre el PSUC i sobre els seus dirigents fins a esdevenir titelles en mans del delegat de Moscou, l´agent «Pedro», és a dir Erno Gerö, ombra de Joan Comorera i tot el Comitè Executiu que era a les seves ordres. Com explica Burnet Bolloten (pàgs. 527-528 del llibre ans esmentat): «´Pedro´ ´el delegado de la Comintern, cuyo verdadero nombre era Erno Gerö, i quien, después de la Segunda Guerra Mundial, fue miembro del gobierno húngaro controlado por los soviéticos´ fue puesto al lado de Comorera, y de manera regular se enviaban a Barcelona, como directrices, a dirigentes comunistas españoles. […] ´Pedro´ dirigía al PSUC entre bastidores con energía, tacto y eficacia extraordinarios. Ejercía su vigilancia sobre Treball, el órgano del Partido, suavizaba las diferencias que surgían en el círculo interno del partido como resultado del nacionalismo catalán de algunos dirigentes y su resistencia a aceptar los objetivos centralistas de los comunistes españoles, dominaba en las reuniones del Comité Ejecutivo del Partido, inspeccionaba personalmente las secciones más pequeñas del partido, y, en suma, ejercía una estrecha y constante supervisión de casi todos los detalles».
És impressionant la quantitat de material que qualsevol persona interessada en aquestes qüestions pot trobar a Internet anant al web de la Fundació Andreu Nin. Pot ser que molts dels llibres que hem recomanat siguin mals de trobar però, com dic, basta consultar mitjançant el Geoogle els arxius de la Fundació i hom troba resposta a la majoria d´interrogants que pugui plantejar-se. Però tornant a la implicació directa d´alguns quadres del PCE-PSUC en les tortures i assassinat d´Andreu Nin, cal recomanar novament els quatre volums de Víctor Alba: El marxisme a Catalunya (1919-1939) (Barcelona, Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels llibres Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín. És precisament en el volum III, el que porta per títol Andreu Nin, on podem trobar una extensa documentació quant als dies finals de Nin i, el que és més important, un resum de les investigacions fetes fins a l´any 1974 quant a la participació dels serveis de la NKVD i de la direcció del PCE en els terribles fets de repressió que comentam. A la pàgina 240 del llibre s´hi troba la relació ´amb noms i cognoms– d´alguns dels torturadors i botxins espanyols que feien la feina bruta a Orlov i els seus agents. Com diu Víctor Alba, parlant de la documentació trobada fins aquells moments: «Alguns dels interrogadors no eran russos. En sabem els noms: Vicente Judez, un gendre del general Riquelme, i Armisen, delegat de la zona centre del Tribunal d´Alta traïció, Santiago Garcés, Tomàs Rebosam, Leopoldo Mejorada, Elíaz Díaz Franco, Juan Vidarte, que havien estat seleccionats per un dels caps de la polia, Francisco Ordoñez. […] Sembla que Vidarte s´espaordí i, perquè no parlés, el mataren. Garcés fou després un dels caps del SIM».
Com explica l´article «La desaparició d´Andreu Nin» del col·lectiu d´investigadors agrupats a «La Trinxera» (i que es pot trobar en el web de la Fundació Andreu Nin): «Segrestat a Barcelona [Andreu Nin] el 16 de juny de 1937 i traslladat després a València i Alcalà d´Henares, va ser torturat i assassinat en una mansió dels aristòcrates i membres del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros (cap de l´aviació republicana) i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Els agents estalinistes que pretenien obtenir d´ell una confessió incriminatòria com agents de Franco dels membres del POUM, com la que havien aconseguit el 1936 de Zinoviev i Kamenev i havien tractat d´aconseguir al març de 1937 de Bujarin i Ríkov. […] Però Nin no ´va confessar´ i va defensar fins el final l´honor revolucionari dels seus camarades del POUM i els seus amics de Moscou. La resistència de Nin va desbaratar els plans dels organitzadors de la repressió contra el POUM».
La direcció del PSUC va ser activa en la campanya de criminalització del POUM preparant la població i els sectors de treballadors sota influència estalinista per a la repressió que es preparava. El paper de Treball, òrgan del PSUC, va ser decisiu en la tasca d´intoxicar els sectors antifeixistes i de preparar-los psicològicament per a l´extermini i persecució que s´anava ordint. Dia 25 d´abril de 1937, és a dir, pocs dies abans de l’inici de la repressió contra el POUM i la CNT, el diari del PSUC escrivia: «Los trotskistas […] saben que están definitivamente desacreditados entre las masas; saben que ahora las masas les reconocen como los enemigos más obvios de la clase obrera; saben que todo el mundo se da cuenta de que no sólo son asesinos ´como lo prueba el caso de Kirov [el líder comunista ruso, cuyo asesinato fue atribuido oficialmente a una conspiración trotskista]´sino saboteadores y partidarios de la guerra. Han visto que los obreros los rechazan, que les escupen en la cara, que les denuncian como a los más asquerosos de sus enemigos».
Amb aquestes campanyes bestials contra el POUM preparant l´ambient per a la repressió i l´assassinat d´Andreu Nin… com és possible que hi hagi defensors de l´estalinisme, de les direccions del PCE i del PSUC, que tenguin la barra de negar la col·laboració d´aquestes organitzacions amb els agents de la NKVD que assassinaren Nin, Berneri i els centenars d´antifeixistes desapareguts a les txeques estalinistes de Barcelona, València i Madrid´ Mai no s´havia vist tant de cinisme i tanta mala fe com demostren aquests encobridors dels fets.
I és que aquests moderns defensors de l´estalinisme i el neoestalinisme l´únic que fan és seguir la línia marcada pels dirigents del PCE i el PSUC d´ençà els anys de la guerra civil. Els Fets de Maig, la repressió contra el POUM, la il·legalització d´aquesta organització revolucionària, els desapareguts ´com Andreu Nin, com Camillo Berneri, entre molts d´altres´ no surten en els llibres que durant prop de quaranta anys han escrit els dirigents del PCE i del PSUC. I si surten són per exculpar el paper del PCE i per continuar criminalitzant el POUM i la CNT. En aquest aspecte no res d´aclaridor podem trobar en els llibres «beatíficos y edulcorantes o tendenciosos y poco fiables», com defineix l´historiador Josep Termes les memòries de diversos dirigents estalinistes espanyols en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937). Aquests llibres «beatíficos, edulcorantes y poco fiables», els mateixos que amaguen la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de Catalunya i de l´Estat espanyol, són els de Dolores Ibárruri (El único camino, París, 1965), Juan Modesto (Soy del Quinto Regimiento. Notas de la guerra española, París, 1969), Enrique Líster (Nuestra Guerra, París, 1966), Antonio Cordón (Trayectoria, París, 1971), Montserrat Roig (Rafael Vidiella. L´aventura de la revolució, Barcelona, 1976), Jesús Hernández (La grande trahison, París, 1953), Valentín González «El Campesino» (Vida y muerte en la URSS, Buenos Aires, 1951), Castro Delgado (Hombres made in Moscú, Barcelona, 1963), M. Sánchez (Maurín, gran enigma de la guerra y otros recuerdos, Madrid, 1976) y J. «Gorkin» (El revolucionario profesional. Testimonio de un hombre de acción, Barcelona, 1975).
A tall d´exemple podem constatar el que «diuen» del POUM i d´Andreu Nin les memòries ´626 pàgines!´ de Dolores Ibárruri, la «Pasionaria», màxima dirigent del PCE en temps de la guerra civil. Com escriu l´historiador Antonio Rubira León en l´article «Historia de la memoria del POUM», que es pot trobar en el web de la Fundació Andreu Nin: «Veinte años después de la Guerra Civil, Dolores Ibárruri en su exilio estalinista, escribe un libro de memorias, El único camino, donde hace un ejercicio de autobombo personal permanente y se muestra muy satisfecha de sí misma, de su labor agitadora. Como dice Payne de ´apología personal´, Ibárruri en sus 626 páginas del libro no nombra a Andreu Nin en ningún momento. Pero no deja pasar la ocasión para seguir llamando fascista al POUM. No es de extrañar, ella estaba en las reuniones con Orlov cuando el asesinato de Nin».
Un altre dels volums que explica a fons la participació dels agents de Stalin i de la col·laboració dels estalinistes espanyols i catalans en la repressió contrarevolucionària anterior i posterior als Fets de Maig del 37 es pot trobar en el citat volum II d´El marxisme a Catalunya, la Història del POUM. Ja en la presentació del volum, l´historiador Víctor Alba ens adverteix: «En aquest volum han estat inclosos documents importants, el més notable dels quals és el text íntegre de la sentència contra el POUM dictada l´octubre de 1938 pel Tribunal Especial d´Espionatge i Alta traïció ´car els comunistes [Víctor Alba anomena ´comunistes´ els estalinistes ] imposaren per servir la seva política, que hi hagués jurisdiccions especials. Hi ha també diversos informes oficials sobre la persecució contra el POUM, assassinat d´Andreu Nin, la indiferència de Manuel Azaña, la submissió de Joan Negrín, la solidaritat de la CNT i el moviment independent internacional i la tossuderia dels poumistes a continuar essent ells mateixos, políticament, quan els envoltaven agents indígenes i estrangers de la NKVD soviètica. Es donen els noms dels torturadors d´Andreu Nin i dels assassins d´altres poumistes. L´autor, que tenia vint anys en els moments dels fets que relata ´no pas com a records personals, sinó amb imparcialitat d´historiador polític-, considera que pot ser objectiu perquè, tot i ser poumista, no tenia en el seu partit càrrecs importants que l´obliguin a justificar la seva actuació».
Uns anys abans de la seva mort, l´historiador Víctor Alba escrigué un article molt interessant i que palesa a la perfecció l´ambient que encerclava la persecució governamental i estaliniana contra els revolucionaris del POUM. L´article porta per títol «On és Nin´» i també es pot trobar en el web de la Fundació Andreu Nin. L´article, que reproduesc íntegrament a causa del seu interès, diu: «Aquell 16 de juny, a migdia, Andreu Nin ´camacurt, rabassut, cabells rinxolats i ulleres gruixudes´, arribà al local central del POUM, a les Rambles, al costat del cafè Moka. El milicià de guàrdia li digué que havia passat un militar i li havia advertit que hi havia ordre de detenir-lo. Però Nin no en féu cas. Potser pensà que Barcelona no era Moscou. Uns moments després, uns policies vinguts de Madrid es presentaren amb una ordre de detenció signada pel cap de policia de Barcelona, el coronel Burillo, nomenat poc abans per Negrín. Portaren Nin a la comissaria de la Via Laietana. Aquella mateixa nit se l´endugeren a Madrid. I ja mai més no se´n va saber res.
´Començà així la persecució contra el POUM. L´havien reclamada a crits, des de feia mesos, Carrillo, la Pasionaria i Pepe Díaz, que afirmaven que els poumistes eren agents de Franco. La calúmnia continuava encara, en boca de la gauche divine, durant la transició, però ara com a ´agents de la CIA´. Molts militants de base comunistes i psuquistes se la creien de bona fe i es convertiren, pensant complir un deure, en delators i confidents de la policia. Els dirigents del POUM foren detinguts aquell mateix 16 de juny i durant mesos hi hagué poumistes assassinats al front i donats oficialment i amb falsedat com a ´muerto cuando intentaba pasarse al enemigo´. Es formaren comitès de protesta a Anglaterra i a França, que enviaren comissions a investigar i reclamar. No aconseguiren que els diguessin on era Nin. Calgueren anys per aclarir les coses. El mateix ministre de la Governació, Julián Zugazagoitia, digué en les seves memòries que sospitava que s´havien endut Nin a l´URSS. En realitat, era en una presó privada de la NKVD a Alcalá de Henares. Allí el torturaren per aconseguir que firmés una confessió en la qual ell, els seus companys i sens dubte Largo Caballero, Companys i qui sap qui més, eren agents de Franco. Si l´haguessin obtinguda, el PCE i Moscou haurien tingut un mitjà per obligar els dirigents els noms dels quals figuressin en la confessió a fer el que Negrín, la Pasionaria i Stalin volguessin. Però Nin no signà res i morí sota tortura. Sembla que el seu cadàver fou enterrat en un camp prop d´Alcalá de Henares. Mai no s´ha cercat la tomba clandestina. Largo Caballero, en la vista del procés contra el POUM, digué que ´Nin nos salvó a todos´. Per cert que en aquest procés, a les darreries del 1938, els jutges reconegueren que el POUM i els seus dirigents tenien una clara i llarga història antifeixista i que d´agents de Franco, res de res. La intervenció d´agents soviètics al costat dels policies madrilenys, la frustració dels jutges republicans que tractaven de treure l´entrellat del cas, i la pretensió de Negrín que es cregués que Nin havia estat salvat per homes de la Gestapo (ni Azaña s´ho cregué), es conta molt gràficament a L´operació Nikolai, el programa de TVE de Dolors Genovès i Llibert Ferri que caldria veure de tant en tant per curar-nos en salut. Nin, que tenia realment més vocació d´intel·lectual que de polític i que, des de jove, entrà en la política sobretot per sentiment del deure, ajudà considerablement a depurar el català. Retornat de l´URSS, portava una llengua no contaminada per l´ús diari barceloní. Traduí les obres mestres de la literatura russa i els seus pròlegs són assaigs valuosos sobre aquesta literatura. Mentre intel·lectuals anglesos i francesos reclamaven on era Nin, a Catalunya ni un ´repeteixo, ni un´ dels intel·lectuals catalans, que el coneixien personalment i el tractaren, alçà la veu per preguntar què passava amb Nin. Fou un silenci clamorós. Els paquets de llenties que rebien d´una associació d´escriptors sotmesa al PSUC valien més que la vida de Nin. I quan els poumistes feien pintades preguntant: ´Govern Negrín, on és Nin´´, els psuquistes hi afegien la calúmnia: ´A Salamanca o a Berlín´. Nin, que fou uns mesos conseller de Justícia del govern de la Generalitat, féu més per Catalunya que tots aquests intel·lectuals silenciosos. Amb els seus decrets, donà a Catalunya funcions de sobirania, quan abaixà la majoria d´edat als 18 anys, quan establí els jurats populars per acabar amb el desgavell del Palau de Justícia, quan atribuí al president de la Generalitat la potestat de commutar les penes de mort, quan legalitzà els matrimonis del front, o quan signà, amb d´altres, el decret que estenia a totes les empreses de més de cent obrers el sistema de propietat de les col·lectivitzacions. Eren coses que, constitucionalment, corresponien només a l´Estat espanyol i que, així, sense negociacions ni falòrnies, passaren a la Generalitat. Quan acabà la Guerra Civil, els que havien calumniat Nin anaren a l´exili. Hi passaren també els que no alçaren la veu per defensar-lo. Nin es quedà enterrat a les proximitats de Madrid. I els seus companys foren entre els primers que es reorganitzaren clandestinament i recomençaren la lluita, al cap de pocs mesos de la victòria franquista. Era quan els que havien acusat Nin i els seus de ser agents de Franco aplaudien l´aliança de Stalin amb Hitler».
La repressió contra els revolucionaris del POUM i la CNT s´ha d´emmarcar en la lluita mundial establerta per l´estalinisme contra les idees leninistes de Revolució Socialista Mundial, en la lluita de l’Oposició Obrera contra la degeneració del socialisme en mans dels buròcrates que havien corromput l´Octubre Roig. Aquest fet cabdal de la història contemporània, la destrucció de les idees d´Octubre, és un dels aspectes que ens pot fer entendre els motius de la persecució i dels assassinats de tants i tants comunistes del POUM. A l´Estat espanyol, després de la victòria damunt els militars feixistes i amb la destrucció de bona part de les institucions burgeses, assistim a un inici de revolució social encapçalada per la CNT, el POUM i determinats sectors d´esquerra del PSOE que a poc a poc seran frenats per la dreta republicana aliada amb els estalinistes del PCE-PSUC. S´estableix, doncs, una ferotge lluita de classes entre els sectors populars que, amb les armes en la mà, han vençut el feixisme, aquells que volen avançar envers l´expropiació de capitalistes i terratinents, fent camí cap a la col·lectivització de terres i fàbriques, en la democràcia obrera i popular. Els sectors que volen aturar l´onada revolucionària, els grups més proburgesos, aquells que compten amb el suport de l´estalinisme, el que volen és conservar la societat de classes que la revolució ha escombrat en molts d´indrets el 19 de juliol.
Aquest fet, la lluita per defensar les conquestes revolucionàries dels primers mesos de la guerra civil, és el fonament que ens pot fer entendre els motius dels Fets de Maig del 37 de Barcelona, la revolta obrera existent, la intervenció del govern republicà contra la revolució, la campanya «antitrotskista» del PCE i del PSUC, l´assassinat d´Andreu Nin, la il·legalització del POUM, les tortures i desaparicions de centenars de militants poumistes i anarquistes en les txeques del PCE-PSUC a Barcelona, Madrid i València.
El suport del PCE-PSUC a l´operació de la NKVD soviètica matarà, doncs, dos ocells d´un tret. Per una part els estalinistes espanyols, servils amb els seus amos, col·laboren amb totes les seves forces en els designis de Stalin i donen tot el suport «logístic» ´quadres de la policia i l´exèrcit, polítics professionals, torturadors i botxins de tota mena– que Orlov necessita. És a dir, tot el seguici de les txeques d´ambdues organitzacions i el personal repressiu abans esmentat són posats a disposició dels agents de la policia política soviètica. Cal recordar-ho sempre als desmemoriats. Aquest és un aspecte prou important de la col·laboració entre la NKVD i les direccions polítiques dels estalinistes espanyols i catalans. Però igualment com José Díaz, Jesús Hernández, Santiago Carrillo, la «Pasionaria», Ignacio Gallego, Enrique Líster i tot l´estalinisme espanyol i nostrat donen suport als enviats de Moscou –així ho prova tota la documentació a l´abast de l´investigador i lector interessat i de la qual hem parlat una mica més amunt–, també els estalinistes espanyols aprofiten la conjuntura internacional de persecució i assassinat de trotskistes per, amb l´ajut de la mateixa NKVD, provar d´aturar la marxa de la revolució a l´Estat espanyol i a Catalunya.
En parlar de l´estreta col·laboració entre la policia política enviada per Stalin i els dirigents del PCE i del PSUC, Wilebaldo Solano, el dirigent del POUM que pogué salvar-se de la mort a mans dels botxins estalinistes, va escriure: «En el asesinato de Andrés Nin se resume la odisea del líder del POUM desde su detención en Barcelona hasta su asesinato cerca de Alcalá de Henares, se da la lista completa, con nombres y apellidos, de la Brigada especial española que utilizó Orlov, con sus jefes Fernando Valentín y Jacinto Rosell (a la que pertenecía el policía Jiménez que aparece en Operación Nikolai), se acusa directamente a los coroneles estalinistas Burillo y Ortega, a David Vázquez y Gabriel Morón» (de l´article «La larga marcha por la verdad sobre Andreu Nin» que es troba penjat en el web de la Fundació Andreu Nin).
És evident que amb la persecució dels revolucionaris del POUM i la CNT, el PCE i el PSUC tampoc no fan un paper «independent» de Moscou. Servils fins a límits increïbles, no fan més que seguir amb els ulls clucs les instruccions dels delegats de la Internacional que Stalin ha enviat a l´estat espanyol. En aquella època concreta, parlam del temps de la guerra civil, a la burocràcia que ha fet malbé la Revolució d´Octubre tampoc li interessava que, a l´Estat espanyol triomfàs un socialisme no controlat per Moscou, el col·lectivisme llibertari propugnat per la CNT. Com explica el dirigent del POUM Wilebaldo Solano: «La burocràcia soviètica odiava i temia al POUM. No pas per la nostra força numèrica o pel que estàvem en condicions de fer de manera immediata, sinó per l´exemple que representava la nostra lluita al bell mig de la revolució espanyola. Els ideals d’un socialisme democràtic, sorgit del moviment i l´autoorganització de la classe obrera, feien tremolar els privilegiats de Moscou. Perquè aquests ideals enllaçaven amb els somnis de la Revolució d´Octubre i amb les reivindicacions de llibertat i igualtat de l´oposició d´esquerres russa a Stalin. I això era una amenaça mortal per a la seva autoritat.. Aquest règim odiós es va ensorrar definitivament fa uns anys, després d´haver llençat oprobi i desconsideració sobre la bandera del socialisme. Però la lluita continua, contra un capitalisme que ens vol arrabassar drets i conquestes, que amenaça el futur de tota la humanitat…» (de l´article de Lluís Rebell «Homenatge a Wilebaldo Solano: el triomf de l´optimisme revolucionari» publicat en el web de la Fundació Andreu Nin).
Les primeres cartes de Stalin adreçades al president del Govern Largo Caballero van precisament en aquesta direcció: no res de repúbliques roges que poden atemorir les burgesies francesa i britànica. L´interès de la burocràcia soviètica va en el camí d´aconseguir aliances econòmiques i polítiques amb els imperialistes anglesos i francesos per a bastir una «amistat entre nacions» que serveixi a Stalin per a fer front a l´imperialisme alemany que els amenaça. El «suport» a la República burgesa espanyola és cobrat amb tot l´or del Banc d´Espanya, i l´enviament d´armament i «consellers militars» sempre serà controlat d´una manera que mai els hipotètics aliats burgesos, en aquest cas els imperialistes anglesos i francesos, puguin pensar que l´URSS donarà suport a una república comunista o anarquista a la península ibèrica.
Tanmateix, les burgesies francesa i anglesa no escoltaren Stalin. Jugaven la carta d´un futur enfrontament entre Hitler i Stalin, potències que per diferents raons amenacen les seves posicions imperials i de classe. Finalment, sacrificada la Revolució a l´Estat espanyol sense que el sacrifici servís a Stalin per bastir l´aliança amb els capitalistes anglesos i francesos, es veié obligat a signar un pacte de no agressió amb Alemanya per tal d´evitar l´enfrontament que desitjaven el Regne Unit, França i, no ho oblidem, sectors prou decisius del capitalisme i l´imperialisme ianquis .
Tot això ens demostra els interessos coincidents entre la NKVD, els agents que Stalin envia a l´Estat espanyol, i els seus servidors del PCE-PSUC. Tots ells, dirigents estalinistes espanyols, catalans i policia soviètica, estan d´acord a aturar la Revolució que ha començat el 19 de juliol. Els Fets de Maig del 37 de Barcelona són la culminació d´aquesta batalla contrarevolucionària, la lluita de classes en viu que tan a la perfecció va descriure George Orwell en el seu imprescindible Homenatge a Catalunya i que historiadors com Burnett Bolloten han analitzat en La revolución española. Sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona, Grijalbo, 1980).
La misèria moral i política dels dirigents del PCE i del PSUC quant a la persecució de la dissidència, als atacs a la memòria històrica de l´esquerra revolucionària catalana, a menystenir i emboirar el paper destacat dels revolucionaris del POUM en la lluita contra el feixisme i el capitalisme, arribà a límits de degeneració total com els que explica el dirigent poumista Wilebaldo Solano en l´article «La larga marcha por la verdad sobre Andreu Nin»: «Después de la victoria de Franco, en los años más terribles de la acción clandestina en España, y durante la segunda guerra mundial y tras el hundimiento de Hitler y Mussolini, los dirigentes estalinistas prosiguieron las campañas contra el POUM con una ferocidad increíble, incluso en las prisiones de España y de Francia, en los maquis del Mediodía francés (donde asesinaron a Joan Farré Gassó, secretario del POUM de Lérida, y estuvieron a punto de hacer lo mismo con Juan Andrade) y en los campos de concentración de Alemania. En realidad, tales campañas se continuaron hasta la publicación del informe secreto de Nikita Jruschov sobre los crímenes de Stalin en el XX congreso del PCUS, el 25 de febrero de 1956».

  Edición digital de la Fundación Andreu Nin, 2009

Jordi Arquer -1906-1981- (Pelai Pagès, 2000)

Jordi Arquer i Saltor, empleat de comerç, dirigent obrer i escriptor (Barcelona 1906-Perpinya 1981). Diccionari biographic del movement obrer al Països Catalans, Editions Universitat de Barcelona-Publicacions de l´Abadia de Montserrat, 2000. Con autorización del autor.

Inicià la seva militància en les files del republicanisme federal. Fou soci del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria de Barcelona i membre de la seva secció de treball. Va col.laborar en el seu organ de premsa, “Lluita”, des d’on va combatre els sectors més reformistes.

Continuar leyendo «Jordi Arquer -1906-1981- (Pelai Pagès, 2000)»

El POUM en la defensa de Madrid (Antonio Rodríguez Arroyo, 1965)

La Batalla.  Nº 153, Diciembre de 1965.
El POUM apareció en la arena política en plena crisis revolucionaria, en el prólogo a la revolución de 1936. Cuando la historia tiene mayores exigencias con la vanguardia del proletariado. Cuando el logro de los objetivos supone la derrota no sólo de la burguesía, sino también del contubernio conciliador de los colaboracionistas. Cuando la oposición entre la ALIANZA OBRERA y el Frente Popular es la expresión del antagonismo irreductible consecuencia de la misma crisis. Porque la lucha a que el proletariado estaba abocado era entre el Socialismo y el Fascismo, y no entre éste y la democracia burguesa, cual lo presentaban los teorizantes stalinianos con el beneplácito de sus adláteres.
Tal situación obligaba a los militantes de la sección madrileña del POUM a multiplicar sus esfuerzos en proporciones insospechadas. Sin embargo, por muy fructíferos que estos esfuerzos fueran nada podía compensar la tremenda desproporción que mediaba entre las tareas a realizar y el número harto reducido de los miembros de la sección. Su participación en las asambleas sindicales, en los lugares de trabajo, en las acciones de masa, en las huelgas, en las movilizaciones preventivas, en fin, allí donde la voz del partido había de hacerse oír y adonde la acción debiera servir de guía para los combates ulteriores también. Voz débil si nos atenemos a la importancia numérica, enérgica, firme, resuelta, si tenemos en cuenta la justeza de su política.

DEL CUARTEL DE LA MONTAÑA AL FRENTE DE SIGUENZA

Una anécdota elocuente para expresar que quien primero tenía cuenta de esta realidad numérica era la sección misma, nos la brinda el hecho ocurrido a raíz del asalto a los cuarteles en los que se atrincheraron los militares sublevados. En los cuarteles de la Montaña y Campamento. Todos, absolutamente todos, los miembros de la sección del POUM de Madrid participaron en la gesta de aquel  20 de Julio. Hubo voces autorizadas que no escatimaron los reproches ante tal actitud, que hasta fue tildada de demagógica. La explicación -y hasta la justificación- se hallaba en el reducido número de militantes, que no pasaban del centenar.

El aluvión de simpatizantes, la asimilación rápida de muchos de ellos, la incorporación de las secciones de Perales de Tajuña y de Llerena (Badajoz), suministraron los cuadros indispensables para cubrir, al menos en parte, las numerosas necesidades que la guerra civil creara.

Podríamos sacar a colación algunos de los episodios de la guerra en los que los militantes del POUM dieron pruebas de un heroísmo ejemplar. Como tantos y tantos otros. En ocasiones fundidos, confundidos, con los combatientes de otras milicias de signo político diferente, o de signo profesional, o sindical. Batiéndose con ellos, junto a ellos, como ellos, con la misma abnegación y la misma bravura. Ni más ni menos, porque el monopolio del heroísmo en el combate era la propiedad exclusiva de los apologistas profesionales.

Muchos de los miembros de la sección de Madrid, de los miembros encuadrados en los batallones de la sección del POUM de Madrid y de la columna que, constituida en Cataluña, viniera a combatir a los frentes del Centro, cayeron en el combate, quedando así truncadas sus vidas que consagraron a la causa del proletariado. Otros militantes del movimiento obrero internacional, también sumaron sus esfuerzos a los de la clase obrera española en los mismos frentes del Centro. Citemos, como símbolo, al inolvidable y magnifico Hipólito Etchebéhère, cuyas dotes extraordinarias y su capacidad militar jugaron un gran papel en la organización y comportamiento de las milicias del P.O.U.M. en Sigüenza Murió combatiendo al frente de los suyos. Como murieron tantos otros en la ofrenda generosa de sus vidas.

UN EJEMPLO: EL BATALLON DE ANTONIO GUERRERO

No nos enzarzaremos con los monopolizadores del heroísmo. Ellos mismos se decían «los más y los mejores». Hasta es posible que lo creyeran. Pero no todos. Hubo uno, por lo menos uno, que discrepara entre ellos. El hecho ocurrió así.

En el frente de Madrid. Sector Parque del Oeste, en los límites mismos del Instituto Rubio, próximo al Hospital Clínico. Trincheras serpenteando los árboles delante de la mole inmensa y silenciosa de la Cárcel Modelo. En los raros momentos de silencio -paréntesis entre dos combates siente uno como el aliento de la ciudad cuyos contornos urbanos están en la misma línea de fuego. Podrían construirse divagaciones más o menos especulativas acerca de la resistencia del organismo humano. Una semana en la zanja, sin relevo, en combates incesantes, durmiendo a salto de mata, con la humedad metida hasta los huesos, son categorías desdeñables. Lo único que cuenta es la misión confiada. Y la misión confiada -confiada por el Comandante en jefe del sector- consiste en rechazar todos los ataques desencadenados por las tropas « nacionalistas » (italianos con tanques, moros y cristianos). La misión es fielmente cumplida, pero el agotamiento se deja sentir. El agotamiento físico, se entiende. Además ha ocurrido un contratiempo que puede revestir una gran importancia, incluso una gran gravedad. Porque es que una granada ha puesto fuera de combate al camarada Antonio Guerrero, jefe del batallón. El hecho motiva el desplazamiento de una delegación de tres milicianos que van a entrevistarse con el Jefe del Sector.

El Jefe del Sector comprende perfectamente lo razonado de la petición. Las milicias del POUM, el batallón Lenin del POUM, debió de haber sido relevado hace lo menos ya tres o cuatro días. Otras milicias que llevaban menos tiempo en primera linera fueron reemplazadas para descansar, en contra de toda lógica. En contra de toda lógica aparente, o, por lo menos, en contra de la lógica del Comandante en jefe del Sector. Quien si no había decidido aún el relevo es porque a su manera de ver, las posiciones que ocupaba el batallón poumista eran unas posiciones clave que tenían que ser defendidas por tropas de primer orden. Por eso, reemplazarlas no era fácil.

Cuando, al fin, el batallón fue relevado, el Jefe del Sector pidió él mismo que permaneciera unos minutos en una de las calles de las proximidades, una calle que desembocaba en la de Gaztambide, que es donde se hallaba el cuartel general del Comandante en jefe del Sector. Así se hizo. Y el Comandante en jefe del Sector, vino, emocionado, a felicitar a aquellos hombres de barbas hirsutas y cubiertos de barro por su conducta ejemplar. Sobriamente, sencillamente. El Comandante en jefe del Sector, era el teniente Coronel Ortega. Director General de Seguridad después y uno de los miembros más activos en la criminal represión contra el POUM.

Al conmemorar en este treinta aniversario la gesta heroica de los militantes del P.O.U.M., siendo fieles a la causa del proletariado, queremos hacer una mención especial para aquéllos que fueron víctimas del avieso asesino de la GPU, el del tiro en la nuca, el que ocultaba su catadura siniestra. Y que murieron calladamente, oscuramente, ignorados a veces : Antonio Vallecillo, Julia Blanco, Jesús Ceballos, los hermanos Medina.

Pero nuestro homenaje no puede quedar limitado al recuerdo emocionado. Nuestra fidelidad a su memoria resultaría incompleta sino fuera acompañada de nuestra fidelidad a los principios por los que ellos dieron sus vidas.

Edición digital de la Fundación Andreu Nin, septiembre 2007

 

El poder obrero en Lérida (Josep Caberol, 1965)

Artículo publicado en el número 153 de La Batalla, diciembre de 1965 con la firma de Jordi de Gardeny, que era un seudónimo de Josep Caberol, dirigente del POUM de Lérida y uno de los colaboradores con Josep Rodes en el Comité Revolucionario de la ciudad.

La historia de nuestra revolución de 1936 ofrece una fuente inagotable de enseñanzas, una cantera de experiencias que será necesario estudiar detenidamente para sacar de ella lo más interesante, aprovechando para el futuro sus mejores realizaciones y rectificar posibles errores.

Continuar leyendo «El poder obrero en Lérida (Josep Caberol, 1965)»

Los colectivizadores, libro de Víctor Alba (reseña de Juan Manuel Vera, 2002)

Los colectivizadores, Víctor Alba, Editorial Laertes, 2001, 285 páginas.

 
El libro que reseñamos se publica con un cuarto de siglo de retraso sobre el momento en que lo concibió su autor. Problemas temporales de localización de los materiales de base del libro, y alguna vicisitud adicional, han ocasionado que sea en 2001 cuando ha visto la luz esta obra.

Continuar leyendo «Los colectivizadores, libro de Víctor Alba (reseña de Juan Manuel Vera, 2002)»

La Juventud Comunista Ibérica en la revolución y la guerra de España (Wilebaldo Solano, 1985)

El presente texto fue escrito en septiembre de 1985 para presentar una visión de la Juventud Comunista Ibérica (JCI) en el coloquio que se celebró en la Universidad de Barcelona con motivo del 50º aniversario de la fundación del POUM en octubre de 1985. Es un texto incluido en el libro El POUM en la Historia. La historia de las juventudes del POUM es uno de los capítulos menos conocidos de su historia y, por tanto, resulta especialmente importante la publicación del presente trabajo de Wilebaldo Solano, que fue secretario general de la JCI durante la guerra civil y representante de la JCI en el comité ejecutivo del POUM en el mismo periodo. En este trabajo se efectúa un acercamiento al papel que desempeñó la JCI en el contexto de la revolución española y de la represión estalinista tras los sucesos de mayo de 1937. Las notas al presente texto han sido redactadas por la Fundación Andreu Nin.

Continuar leyendo «La Juventud Comunista Ibérica en la revolución y la guerra de España (Wilebaldo Solano, 1985)»