Avui ens ha deixat, d’imprevist, sense avisar, en Lluís Juste de Nin, un bon amic amb qui des de feia ja diversos anys, manteníem una intensa i compromesa relació. La premsa, la ràdio, la televisió, n’ha parlat abastament, posant de relleu les seves contribucions tant en l’àmbit de la moda, com sobretot en el de la cultura i la política. Autor de la famosa “Norma”, dissenyador, novel·lista, dibuixant i ninotaire…els darrers anys s’havia ocupat d’escriure novel·les gràfiques, a partir de les quals donava a conèixer aspectes claus de la història contemporània de Catalunya i d’Europa.
Quan l’any 2016 va publicar Andreu Nin. Seguint les teves passes, va voler que jo mateix li presentés el llibre, un llibre que va ésser publicat en català -va tenir un mínim de tres edicions- i en castellà. L’estiu d’aquell any, vam coincidir a Astúries, a la Setmana Negra de Gijón, on Lluís hi va anar a presentar el llibre, amb Leonardo Padura, l’escriptor cubà. Vam tenir ocasió de sentir-los a tots dos també a Langreo, on Padura i Lluís van parlar tant del llibre de Nin, com d’ El hombre que amaba a los perros, basat en l’assassinat de Trotski. Vull recordar avui també que en Lluís em va deixar que utilitzés imatges del seu Nin, per il·lustrar dos llibres que varen aparèixer l’any passat: el meu Perseguint Andreu Nin i el llibre del propi Nin: Cartas desde Moscú (1921-1930), en la presentació del qual -a la Biblioteca Gòtic-Andreu Nin de Barcelona- ell també hi va participar.
En Lluís va publicar encara altres novel·les gràfiques, sempre en les dues versions, en català i en castellà: la següent va ser GARBO, l’espia català que enganyà a Hitler l’any 2017; l’any següent Vergonya. La Grandeur touchée. París, 1940-1944; l’any passat en va publicar una altra d’emblemàtica: El Noi. Vida i mort d’un home lliure, basada en la vida i en l’obra de Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Quan va saber que l’Andreu Nin, abans de què l’assassinessin, tenia previst escriure una biografia del Noi, en Lluís es va emocionar. I enguany, a començaments de març acabava de presentar Rossinyol que vas a França. De la muntanya màgica a la Gran Guerra. El seu projecte era anar publicant una obra cada any, i tenia previst…ja no podrà ser… fer-ne per l’any que ve una sobre el maquis, la guerrilla antifranquista.
Val a dir, que es tractava de novel·les de ficció en les quals el rigor històric sempre hi era molt present tot i que la història sempre hi era interpretada des d’una òptica progressista i d’esquerra. De fet, li venia de lluny. Com s’ha recordat en la majoria de mitjans, en Lluís durant el franquisme fou un combatent que firmava els seus dibuixos, primer com “El Zurdo” i després com “L’esquerrà”. El seu compromís amb el país, amb l’esquerra i amb les classes populars era intens i els companys de la Fundació Andreu Nin -de la qual també en formava part- el trobarem a faltar. I sempre tindrem present la seva bonhomia, la seva generositat, i la seva afectuosa amistat.