Memòria d´un Març del 39: salvats pels italians (Víctor Alba, 2003)

Article pòstum. Avui, 12-3-2003

Alacant era una ciutat deserta. Hi quedaven soldats, una casa de meuques amb la mestressa i una noia, i l’Ateneu, amb un vell porter que a canvi de xuscos i de tabac fet amb panotxa de blat de moro, deixava llibres de la biblioteca als pocs soldats que tenien esma per llegir. Hi quedaven també, com per art de màgia, un diari caballerista, Avance, i un del PCE, Nuestra Bandera.

Com que cada dia bombardejaven les pavas franquistes, sobretot al port, on descarregaven maquinària, armes i aliments de vaixells vinguts de França i del nord d’Àfrica, i com que el dia 20 de cada mes (dia de l’afusellament, el novembre del 36, de José Antonio Primo de Rivera), esquadretes d’avions descarregaven la mort per tota la ciutat, els habitants se n’havien anat a les alqueries de la comarca, lluny de les bombes. Això era una sort per als soldats, perquè mentre els guardessin el pis o la casa, els habitants fugitius els deixaven viure, amb llit, llençols, mantes i ràdio, coses que no haurien tingut a la caserna. Així i tot, funcionava un cinema i, de nit, l’avinguda del port acollia parelles que aprofitaven les trinxeres obertes en ziga-zaga per protegir-se de les bombes, que els oferien un redós per fer manetes sense que les molestessin.

Tres personatges ocasionalment locals podrien semblar de novel·la, si no fos que la Guerra Civil en produí a dojo. Un era el director d’Avance, Ferrándiz Albor, caballerista convençut, que quan s’establí a Madrid la Junta de Defensa, aquell mes de març, hi anà per fer-se càrrec d’El Socialista, que fins llavors havia estat en mans d’un negrinista que seguia, és clar, les consignes comunistes. Quan els franquistes ocuparen Madrid, Ferrándiz Alborz aconseguí refugiar-se a València, en un camp de tarongers, on passà, sense que el descobrissin setmanes i setmanes. Acabà de mestre de primària a l’Uruguai, on morí.
Un altre era Román Durán, governador militar de la ciutat. Quan aconseguí exiliar-se anà a parar a Guatemala, on hi havia un govern que volia fer una reforma agrària, cosa a la qual s’oposaven les empreses fruiteres nord-americanes, que es quedaven a baix preu tota la fruita del país i que, per evitar la reforma, finançaren una invasió de mercenaris, que enderrocà el govern, i Duran, que l’havia assessorat en qüestions de defensa, anà a parar a Cuba.

El tercer personatge era Jesús Monzón, governador civil, del PCE. Exiliat, tractà de dirigir el PC espanyol des de França, cosa que enfutismà la Komintern, que volia que el PCE es quedés quiet mentre Moscou fou aliat de Hitler. Per demostrar la seva fidelitat a Stalin, Monzón entregà el seu fill de pocs mesos als serveis d’ajuda soviètics, cosa que el separà de la seva companya Aurora. En una de les seves entrades clandestines fou detingut i condemnat a mort, però la seva riquíssima família navarresa aconseguí la commutació i treure’l de la garjola; acabà finalment a Mèxic, on es reconcilià amb l’Aurora; mai no recuperarien el fill.

Un altre personatge, però aquest només durant un temps, era el doctor Joan Peset, diputat republicà per València, metge molt conegut, que fent de director de l’Hospital Militar recorria cada vespre totes les sales de ferits i malalts, per comprovar personalment que les finestres estiguessin ben tancades. Els altres metges se’n mofaven, però el cert fou que quan destinaren Peset a un altre lloc, devia sortir llum per les finestres, perquè les bombes franquistes tocaren una ala de l’hospital i feren moltes víctimes entre els ferits. Peset, acabada la guerra, fou afusellat pels franquistes.

Ja a les acaballes de març arribà a Monóvar el Dr. Juan Negrín López, cap del govern, acompanyat de La Pasionaria. Canvià tots els comanaments de la centre, substituint-los per comunistes. També tractà de passar els seus poders a la Junta de Madrid, que els refusà. Llavors, ell i la Ibarruri prengueren de nou l’avió i se n’anaren a França. (Ella s’exilià a Moscou, pero ell, més malfiat, es refugià a Londres, on, en morir, féu que els seus fills entreguessin al govern de Madrid -és a dir, a Franco- els rebuts soviètics per l’or del Banc d’Espanya que Negrín, com a ministre de Finances, havia enviat a l’URSS el 1936.)

Mentre Negrín volava cap a la seguretat, Madrid queia, un cop Casado i altres militars anaren a València, on els recollí una fragata britànica. Només Besteiro es quedà a la seva ciutat; els franquistes l’empresonaren i poc després morí a la presó.
És clar que de totes aquestes coses no en podien peveure cap els centenars, després milers, de persones que arribaven de la Manxa, d’Extremadura, de Castella, esperant que els vaixells les recollissin.

Jo, que estava de soldat a Alacant, vaig ser al port, encara que no confiava massa en els vaixells. Un que hi havia s’endugué un centenar de persones. Però l’esquadra (comanada pel negrinista Bruno Alonso), era allà tocant, a Cartagena, però no vingué, sinó que, sense recollir ningú enlloc, es dirigí al nord d’Àfrica.

Al port s’acumulava la gent. Homes, dones, fins i tot alguns infants amb els seus pares. Quan ja es veié que, malgrat les promeses, no venien vaixells, molts llençaren a l’aigua els papers que duien, altres les maletes, altres encara els sacs de safrà, producte molt preuat a Europa i que havien pensat que, després de cultivar-lo per ajudar a comprar armes, els serviria ara, si arribaven a l’exili, per poder menjar i allotjar-se.

A la punta de l’escullera hi havia una torre, a la qual s’enfilà un noi, que des de dalt anava fent senyals, sempre negatius. No venia cap vaixell. Arribà un moment, el darrer dia de març, en què ja no mirava cap al mar, sinó a terra. Fins que, amb un gest descoratjat, obrint els braços, es deixà caure i s’estavellà contra les llambordes. Havia vist les avantguardes de les tropes enemigues que avançaven.

Per sort, eren tropes italianes -les del general Cambara- que si bé devien recordar la batalla perduda de Guadalajara, no tenien cap compte personal pendent amb els republicans. Això ens salvà. Si haguessin sigut tropes castellanes, posem per cas, o de Sevilla, haurien fet una matança a tort i a dret. Hi hagué, però, qui no es fià d’això i se suïcidà d’un tret o es llançà a l’aigua, on s’ofegà.

Les tropes italianes conduïren la gent del port, com un ramat, uns al Reformatorio de Adultos -la presó provincial la convertiren, els falangistes, en una mena de santuari de José Antonio-; allí dormien a vuit per cel·la, fent torns. A altres els portaren als castells del cim dels turons que rodejaven la ciutat, restes de quan havia de defensar-se dels pirates de la mar. I altres, encara, anaren a raure al camp de concentració d’Albatera, oberta per ordre de Negrín uns mesos abans, on hi havia no solament fatxes, sinó també republicans que no s’havien volgut sometre a Negrín i els seus moscovites. A aquests republicans, els fatxes del camp, en sortir alliberats, els feren quedar, perquè els fatxes conqueridors els passessin comptes, i molts foren morts allí mateix sense papeleo.

El parte de guerra del primer d’abril del 1939 (Año de la victoria), firmat pel Generíssim, deia: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objectivos nacionales. La guerra ha terminado”.
Com canviarien les coses, ara?, em preguntava mentre tractava d’allunyar-me del port per veure si aconseguia, d’alguna manera, fer cap a Barcelona, on potser podria amagar-me. La resposta a la meva pregunta la vaig trobar en traspassar les reixes que tancaven el port. La gent de la ciutat havia tornat de les alqueries, i vaig veure homes i dones agafats a les reixes oferint aigua o un mos als que no havien pogut sortir del port. Però no era solidaritat o ni tan sols caritat. Un got d’aigua o un tros de pa, a canvi d’una estilogràfica, o d’un rellotge, o d’un anell.

Això era el país que ens prometia aquell “año de la victoria” que duraria gairebé 500 mesos, 14.000 dies.

Sobre el autor: Alba, Víctor

Ver todas las entradas de: