Memoria d´un Febrer del 36: un cartell i una traveta (Víctor Alba, 2003)

Avui. 24/02/2003.
Feia gairebé un mes que havia arribat als vint anys. Em faltava poc per acabar la carrera -dret-, treballava de redactor a Última Hora, diari de la tarda, i militava a les joventuts del POUM, format poc abans en unir-se el Bloc Obrer i Camperol dirigit per Joaquim Maurín i l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin.

El govern de lerrouxistes i dretans hagué de dimitir per l’afer de l’estraperlo; el succeí el d’un centrista, Chapaprieta, que hagué de dimitir per un altre negoci brut, l’afer Nombela, de caire colonial. El succeí un gallec, Portela Valladares, que assegurava que podia guanyar les eleccions amb candidats de centre. (Portela Vadelloros, li deien a Barcelona.) Alcalá Zamora dissolgué el Parlament i es convocaren eleccions per al 16 de febrer.

La campanya fou dura. Dispararen als fanals del carrer durant una conferència de José Antonio Primo de Rivera. Azaña reuní milers de persones en un míting al camp de futbol valencià de Mestalla. Faiets i sindicalistes preparaven en un congrés a Saragossa la seva reunificació en la CNT. Les dretes deien que anaven «a por los trescientos» (diputats) i reclamaven «todo el poder para el jefe» (Gil-Robles).

A Moscou es canviava de política. Res de «classe contra classe» com fins llavors. Davant l’ascens del feixisme, la Komintern llançava una nova consigna: Front Popular, des del centre fins als comunistes. La féu popular sobretot que la propugnés el nou secretari de la Internacional Comunista, Georgy Dimitrov, un búlgar acusat per Hitler d’haver incendiat el Reichstag i absolt pel tribunal de Leipzig, davant el qual féu una eficient autodefensa.

El Front Popular guanyà les eleccions a França, i això impulsà la idea a Espanya. No hi valgué que el POUM intentés que socialistes, trentistes (els moderats de la CNT dirigits per Ángel Pestaña) i el POUM presentessin candidatures d’Aliança Obrera. Els partits de centre (Azaña, Martínez Barrio, el socialista Prieto, l’Esquerra de Companys), preferiren seguir la tàctica estaliniana. Santiago Carrillo, que havia dit que Largo Caballero era «el Lenin español», acceptà una invitació per anar a Moscou i en tornà convertit a l’estalinisme; entregà les Joventuts Socialistes al PCE formant les Joventuts Socialistes Unificades, que així es trobaren a les ordres d’un italoargentí, Vittorio Codovila, delegat de la Komintern a Espanya, més tard substituït per uns quants soviètics; el futur del país quedava hipotecat a les conveniències diplomàtiques de Stalin. Ens havien fet la traveta.

La Lliga organitzà un Front d’Ordre per oposar-se al Front d’Esquerres (a Catalunya no volgueren adoptar, com a la resta de l’Estat, el nom de Front Popular). Els mítings se solien fer als palaus que quedaven de l’Exposició Universal -on avui hi ha les fires- i a la Bohèmia, un enorme saló de ball a la ronda de Sant Antoni, prop dels magatzems El Barato.

El cop el donaren les esquerres -no sé qui en tingué la idea genial- la nit del dissabte al diumenge. El matí de les eleccions, les parets de tot Catalunya aparegueren amb uns cartells en què es veia el retrat, de mida natural, de Macià, i al peu només això escrit: «Catalans!». Res més. Aquest cartell, en certa manera, posà terme, a Catalunya, al que a Madrid en deien «el bienio negro». A les taules electorals barcelonines, monges en congregació, malalts en llitera, vells en cadira de rodes. Tothom volia votar.

El nombre de vots de dretes i esquerres s’igualà, però venceren les esquerres per efecte d’una llei electoral propugnada i votada abans per les dretes. A Catalunya, la victòria es degué a la imatge i el record de Macià i als milers de cenetistes i faiets que per primer cop a la seva vida anaren a votar per treure de la presó els presos que hi tenien.

Per por d’avalots i vagues, Portolà, seguint un consell d’Azaña (que apacom a cap del Front Popular i fins i tot es creia que ho era), reuní la diputació permanent de les Corts, que decretà una amnistia, per evitar, és clar, que la gent assaltés les presons i en tragués aquells que la majoria representada per aquesta mateixa diputació permanent havia ficat a la garjola, després d’Astúries i Barcelona. Era una paradoxa. I no la darrera.

La següent estigué a càrrec de les Corts elegides el 16 de febrer, que cometeren una mena de pecat original: l’abril del 36 -gairebé cinc anys dia a dia després de la proclamació de la República- destituïren Alcalá Zamora de la presidència per haver dissolt les Corts anteriors, malgrat que fou justament aquesta dissolució el que permeté elegir les Corts que el destituïren. Tot era una maniobra de Don Inda (Prieto) per arribar al govern, un cop elegissin Azaña president de la República, i… bé, la maniobra fallà, car la minoria socialista a les Corts, que seguia Largo Caballero, es negà que un dels seus membres, Prieto, fos el nou cap del govern. Així Casares Quiroga ocupà el càrrec -és a dir, féu el que Azaña li dictava-. Ningú no recordà llavors que Casares era responsable de l’afusellament de Galán i García Hernández, a Jaca, a les acaballes de la monarquia, perquè l’havien enviat per avisar els dos capitans que se suspenia el cop militar republicà planejat, i en lloc de córrer a informar-los, ell, cansat, es ficà al llit fins que el despertaren les trompetes dels soldats proclamant la República.

Sembla que encara dorm, Casares. I com que les noves Corts no adopten mesures ràpides i dràstiques, la gent s’esvaloten. Pensen que els han estafat el 16 de febrer, però tardaran més encara a adonar-se que els han fet la traveta.

P.S. A un que no li feren cap més traveta fou a Alcalá Zamora. Li deien Don Niceto o el Botas. Era propietari de cultius a Andalusia i temps a venir faria quelcom que molts altres -Marañón, Lerroux, Ortega- no saberen fer. Exiliat a Buenos Aires en començar la Guerra Civil, els franquistes li requisaren les propietats; quan el règim volgué rentar-se la cara, li oferiren tornar-li les terres si s’instal·lava a Madrid, i ell refusà l’oferta amb una frase que em sembla històrica encara que pocs la recorden: «Esos miserables quieren comprarme con lo que me robaron».

¿I si resultés que al cap dels decennis encara ens donés una lliçó?

Sobre el autor: Alba, Víctor

Ver todas las entradas de: