Totes les nits són negres (Víctor Alba, 2002)

Avui, 28-11-2002
Aquest estiu TV3 ha emès una sèrie de reportatges de dones que estigueren preses sota el franquisme, a moltes de les quals els arrabassaren els fills. Quelcom de semblant feren, anys més tard, els militars argentins i xilens sota els Francos locals. Molts homes podrien donar imatges semblants sobre les presons franquistes.

Els adults i els joves d’ara no tenen ni idea del que va ser. I és bo que la tinguin. Als instituts i universitats caldria que els estudiants s’acostumessin a consultar els llibres que hi ha sobre aquest tema sagnant -que per a molts encara sagna-. Bé, per a molts no, perquè al cap de mig segle la majoria han mort… Però encara n’hi ha que són vius. I molts que ja no ho són han deixat records escrits. Els ha recollit, amb el títol Notícia de la negra nit. Vides i veus a les presons franquistes (1939-1959), una Associació Catalana d’Expresos Polítics i els ha publicat amb la Diputació de Barcelona.

No solament hi ha narracions individuals, sinó que a través d’elles s’explica, per exemple, el que eren els interrogatoris, els judicis i consells de guerra, la vida a les presons, on, per sort (per dir-ho així), els funcionarios es venien per quatre peles i això permetia, per exemple, treure cartes tancades. Amb aquest sistema es van poder publicar molts articles a la premsa clandestina, escrits a la presó (com el número deL’ Espurna que uns poumistes de la Model redactaren i altres ciclostilaren i distribuïren amb motiu del consell de guerra i execució de Lluís Companys).

Aquest llibre és important. Però és incomplet, perquè les presons eren plenes ben abans que s’acabés la Guerra Civil. Una comissió internacional de socialistes europeus vingué a Barcelona amb motiu de la persecució contra el POUM i es trobà que a la Model hi havia més presos antifeixistes que no pas de la cinquena columna. Aquests presos antifeixistes no solament les passaven malament per la proximitat dels presos franquistes, sinó que a més havien de trobar la manera de superar la frustració i la ràbia de veure que ells, que havien fet fracassar el cop del 18 de juliol, eren, al cap de dos anys, els perseguits i empresonats. Aquests presos i la gran lliçó política i humana que ens donen al cap de tants anys mereixien també un lloc en qualsevol llibre sobre la negra nit.

Negrín no era Franco, certament, encara que al final de la seva vida va fer més d’una gestió per arribar a un acord amb el que ja era el Caudillo. Però Negrín fou tan implacable amb molts antifeixistes com ho fou Franco. Si oblidem aquests fets, haurà quedat en res la lliçó que ens van donar aquells presos que els seus carcellers tractaren, sense aconseguir-ho, de deixar tancats a la presó per tal que les tropes libertadoras els poguessin executar més aviat.

Sobre el autor: Alba, Víctor

Ver todas las entradas de: